ROY HARGROVE “MELODIES DE SEDUCCIÓ”

ROY HARGROVE

“MELODIES DE SEDUCCIÓ”

Roy Hargrove, revista Jaç 2010

Roy Hargrove, revista Jaç 2010

 

Els vint anys de trajectòria professional d’en Roy Hargrove són un fet ineludible; una fita que cal compartir. Amb el seu recent “Emergence” –amb Big Band inclosa- i el nomenament del texà com a Jazzterrasman del 2010 dins la propera edició del festival Terrassa, les dos dècades de bufera creativa d’aquest neoboper felí comencen a tenir dimensions històriques.

 

Image

Roy Hargrove, Festival de Jazz de Terrassa 2009 (foto©Quim Cabeza)

 

Amb un talent immens, Roy Hargrove va ser un dels capdavanters d’aquella etiqueta generacional (“The Young Lions”) que, com ell, musics com Antonio Hart, Nicholas Peyton, Jesse Davis, Marcus Roberts o Christian McBride van rebre a principis del noranta. En sintonia amb molts d’ells, el projecte del trompetista ha anat creixent sobre un quintet de jazz autèntic que fa més de vint i dos anys que camina incansable. En paral·lel, un projecte dúctil i enginyós anomenat The RH Factor que li ha permès totes aquelles llicencies creatives que el costumisme del seu projecte jazzístic no hagués admès.

Sonny Rollins, Jimmy Smith, Roy Haynes, Oscar Peterson, Herbie Hancock o Dizzy Gillespie han inclòs en els seus projectes al que sigui, molt possiblement, un dels millors baladistes de la història del jazz.

Intuïtiu. Sembla que el seu sedàs musical hagi escopit l’innecessari per relligar tot allò que realment admira…; des de la ductilitat d’en Freddie Hubbard, passant per les melodies de Clifford Brown, la personalitat de Fats Navarro, els cops genials de Miles Davis, l’expressivitat de Lee Morgan o el tradicionalisme jazzístic de Wynton Marsalis. Tot i així i sense desmentir la evidencia, en Roy sempre parla de l’influencia que va exercir David “Fathead” Newman al començament de la seva carrera professional: “Vaig coincidir amb en David quan encara era molt jove. El seu talent i la seva complicitat em van seduir. Va ser la meva primer experiència amb la improvisació, entenent l’espontaneïtat musical i el factor creatiu de la musica en directe. En David va ser tota una inspiració, sens dubte. No cal dir que altres musics com Ornette Coleman o Cecil Taylor són escola per si mateixos; músics que en el seu moment van canviat les estructures formals…; com Parker, Gillespie, Davis o Coltrane”, comenta.

Una bona formació pot ser determinant. Roy Hargrove va coincidir amb Wynton Marsalis quan el primer encara era un estudiant a Dallas. Marsalis va quedar captivat amb el potencial del jove trompetista texà i li va fer un lloc dins els seu projecte al temps que li aconsellava, insistentment, que estudiés: “Ja era un músic de prestigi quan el vaig conèixer i, evidentment, varem parlar de moltes coses… Tot i això, recordo que em remarcava la importància d’una bona formació…; que la continuïtat del treball i una educació musical adient em farien millor músic. I així ho vaig fer. La meva etapa en el Berklee College of Music va resultar curta però profitosa: vaig aprendre força, vaig tenir excel·lents professors -com en Cannonball Adderley, Billy Pierce o en Jimmy Cobb- i bons companys amb qui compartir inquietuds, jams… L’escola és una etapa molt important: encara ets jove, tens dubtes, poques possibilitats de tocar i molta necessitat de fer-ho. Com el que més m’agradava era tocar i sabia on estava la “pomada”, desprès d’un any a la Berklee me’n vaig anar a Nova York per continuar estudiant a la New School’s Jazz and Contemporany Music mentre entrava i sortia del clubs… Va ser un període inoblidable”, recorda amb nostàlgia.

Bobby Watson li va donar la mà a Nova York amb la participació del trompetista en un dels seus projectes d’estudi. Mentrestant, Hargrove feia de les seves  al costat de Ricky Ford, Carl Allen i la Superblue Band de Don Sickler: “Vaig coincidir amb en Bobby en un concert… Va ser la primera gravació que vaig fer a Nova York i una excel·lent experiència. Realment vaig aprendre molt al seu costat per què es un tipus que es mou per molts gèneres amb sofisticació, tant a prop del soul com del blues, amb uns arrengaments i un treball harmònic fantàstics. Desprès varen venir altres coses…”, diu.

Tot i tenir Nova York com a centre d’operacions, a finals del vuitanta Hargrove té l’oportunitat de marxar a Europa durant un temps per tastar nous plats per la seva cuina,  compartint escenari amb Clifford Jordan, Jerome Richardson o el mateix Tete Montoliu. Més tard es retrobaria amb altres festivals europeus dins aquell vaixell d’estrelles anomenat The Jazz Futures: “Va ser una etapa curta però profitosa. Gràcies a Larry Clothier (exercint de manager) vaig entrar dins l’agenda d’alguns festivals de jazz de Europa on vaig tenir la possibilitat de tocar amb gent important. Anys més tard vaig tornar-hi per estar una temporada a Holanda. Allí vaig contactar amb molts músics europeus… Fins i tot vaig tenir l’oportunitat de tocar amb la WDR Big Band de Alemanya”, recorda.

El primer disc sempre es determinant dins la carrera de qualsevol músic. Sembla com si tot anés a una sola carta. Moltes coses a dir, poc temps i menys pressupost. D’aquell notable “Diamond in The Rough” (Novus) ja han passat vint anys: “¡El temps passa molt ràpid! Era molt jove. Recordo que les gravacions van anar molt bé… Ben mira’t, “Diamond in The Rough”sona molt “vuitanta”; la producció el va marcar, sens dubte. El que està clar és que si gravés els “solos” avui… serien molt diferents. Però d’això ja fa vint anys, ¿oi?”, explica.

Desprès del reconeixement d’aquell excel·lent i rentable “The Vibe” (Novus, 1992) -on, a més del seu quintet, el trompetista va comptar amb col·laboracions importants com les de David Newman, el trombonista Frank Lacy i les tecles Jack McDuff-, Hargrove i la seva colla (Gary Bartz, Ron Blake, Marc Cary, Andre Hayward, Gregory Hutchinson i en Rodney Whitaker) publiquen un darrer treball amb Novus, “Roy Hargrove of Kindred Souls, Live” (Novus/RCA, 1993): “Aquest disc representa el final d’una etapa important. Crec que va ser una decisió encertada el fet de treure un disc en directe amb Novus com a final de cicle. Penso que vam aconseguir un grau de complicitat interessant. No sé… va ser molt emotiu tot plegat”.

De l’alternativitat de Novus a la primera divisió del jazz amb Verve. Un canvi important en tots els sentits que, de cop, varen situar al texà a primera línea: “Era una oportunitat única que, a més, va comportar un projecte com “Roy Hargrove Quintet with the Tenors of Our Time” (Verve, 1994). Treballar amb en Joe Henderson, Johnny Griffin, Joshua Redman, Brandford Marsalis i Stanley Turrentine, tots plegats… ¡Va ser fantàstic!”, comenta.

Les seves inquietuds musicals l’han portat a mantenir-se “infidel” amb el seu propi projecte jazzístic. Així, i en paral·lel, The RH Factor esdevé una vàlvula d’escapament on pot incloure tot allò que no entra en el registre del seu quintet però, que d’altra banda, li aporta més concerts: “No només estic influenciat pel jazz, també m’agrada la música de KRS-One (el projecte de hip hop de Kris Parker), The Wu-Tang Clan o Earth, Wind and Fire. Això fa que, instintivament, incloguis dins els teus treballs altres coses. The RH Factor em permet llicències creatives. Com comentaves, “Hard Groove” (Verve, 2003) es un bon exemple de tot això. De fet, pots trobar dins el mateix sac a gent com Erykah Badu, Common o Marc Cary. “Hard Groove” va ser una experiència fantàstica amb el qual varem girar durant dos anys. Tot i que The RH Factor m’encanta, ara per ara i amb la feina de “Emergence”, tinc el projecte una mica aparcat”, explica.

Aquesta mixtura d’estils no esdevé per casualitat. De fet, les influencies paternes provenen del gospel, el soul, el funk…, conformant un enriquidor univers musical on també hi ha cabuda per la música llatina. Una bona mostra d’aquest influx va ser la publicació d’un directe gravat a Itàlia amb col·laboradors de pes com el tristament desaparegut Miguel “Angà” Díaz, José Luís Quintana, Horacio “El Negro” Hernández, David Sánchez, Russell Malone o el mateix Chucho Valdés amb els quals va guanyar el grammy al millor disc de jazz llatí de 1998: “ Et mentiria si et digués que vaig entrar dins la música llatina per la influencia directa de la música cubana. Realment els primers coneixements que tinc provenen de clàssics del jazz nord-americà. Amb el temps, vaig recuperar aquesta inquietud musical arrel d’un viatge a Cuba el 1996. Si t’agrada la música, moure’t i ballar, la música llatina és magnètica. Cal deixar-se anar… M’hi vaig enganxar de ple desprès de participar en un festival a La Habana. Arrel de tot això sorgeix “Habana” (Verve, 1996) i Crisol -el grup que em recolzava”, recorda.

Tot i aquesta inquietud, i de la seva capacitat per mesclar gèneres, sembla que el flamenc encara no…: “M’agrada molt el que he escoltat però no he tingut la possibilitat d’endinsar-m’hi. Sé que molts músics cubans treballen amb músics catalans vinculats amb el flamenc (Hargrove va treballar amb el Miguel “Angá” Díaz, gran conguero cubà i resident a Barcelona fins la seva mort, ara fa un parell d’anys). No fa gaire que he començat a introduir-me en el Tango…i potser, més endavant, entri en el flamenc. El flamenc és un altre món, que escolto amb molt respecte i que només hi entraria si tingués la possibilitat de estudiar a fons. Tot i la distància, “Sketches of Spain” de Miles Davis és un disc de referència per mi i un vincle directe”, reconeix.

“Emergence” representa l’últim gran repte del trompetista. Un treball de grans dimensions, gravat amb una Big Band de dinou músics…: “¡Una bogeria! “Emergence” (Universal, 2009) és un treball molt complexa. Tot ha canviat moltíssim en relació als altres discos per què ja no hi ha singularitats com fins ara sinó un treball de conjunt titànic”, comenta.

Internet ho ha redibuixat tot i les grans produccions són, efectivament, grans bogeries difícils de portar a la pràctica: “Realment “Emergence” representa un treball -quasi exclusivament- d’estudi per què difícilment podré girar pel món amb una Big Band com aquesta. Avui en dia, ¿qui pot pagar un projecte així? Faré alguns concerts pels Estats Units però sortir del continent amb tanta gent… N’era conscient però em venia de gust fer alguna cosa de concepció clàssica. Projectes petits n’hi ha molts, en canvi, fer una cosa a gran escala… A Terrassa hi seré però en un format més petit, es clar ”, analitza.

Un cop més, la seva vesant eclèctica ha fet que en aquest disc -tot i el tradicional disseny i la seva clàssica concepció- apareguin standards, soul, jazz llatí…: “No sé, crec que calia veure com sonaven alguns temes en gran format. És cert que “Mambo Roy” l’havia gravat anteriorment però em venia de gust escoltar-la d’un altra manera. “Everytime We Say Goodbye” és un clàssic d’en Cole Porter que m’agrada molt i “Roy Allan” un tall que he dedicat al meu pare on pot escoltar-se les influencies del soul que ell tant estimava”.

Tot i que anys enrere Hargrove va tenir la possibilitat de treballar en Big Band, un altra vegada els camins musicals de Wynton Marsalis i Roy Hargrove tornen a retrobar-se quan Marsalis inclou dins el seu itinerari la Big Band del Jazz at Lincoln Center Orchestra i ara Hargrove entra en estudi per publicar aquest “Emergence” amb el mateix format: “Marsalis sempre serà un referent. Un músic únic, dotat…i que sempre miro de reüll. Però, en aquest cas, ha estat una coincidència en el temps; res més. Em venia de gust i es podia fer”, explica.

La seva pròxima visita al festival de Terrassa serà la seva setena participació. Llunyans records per una ciutat que estima el jazz i que aquest any li atorga al trompetista el Jazzterrassman 2010: “Ja deu fer sis o set anys de l’última vegada que hi vaig ser-hi, ¿oi? Recordo que Terrassa era una ciutat no gaire gran… on em va sorprendre el fet que tingués un festival tant important, ben arrelat, amb tanta història… En guardo bon record. El fet que m’hagin donat aquest premi m’afalaga. Sempre és bonic que la gent et reconegui la feina i si, a més a més, aquest reconeixement ve d’un festival de jazz… ¿Què puc dir? ¡És fantàstic!”,conclou.

LES CLAUS DEL ÉXIT

 

Raynald Colom –un dels millors trompetistes que ha donat el país- desxifra les claus del músic nord-americà parlant sobre els seus millors treballs discogràfics amb “poca objectivitat”. No se’n amaga; i és que la passió i el reconeixement que sent en Raynald per el músic texà són indescriptibles: “Des de ben petit que el segueixo incondicionalment. Molts han estat els trompetistes que m’han influenciat -des de Miles Davis fins a Wynton Marsalis- però cap ho ha fet com en Roy. Crec que és un jazzman autèntic, amb molt talent, sincer… de veritat”, explica en Raynald.

“Of Kindred Souls-Live” (Novus/RCA, 1993)

¿Què puc dir d’aquest disc? Va ser un regal de la meva mare; un disc que es va quedar dins el meu equip de música durant un any, sonant dia i nit. Vaig aprendre molt amb ell; en vaig treure “solos”…Va ser el principi de la meva petita “obsessió” pel Roy. No sé, reflexa tot el potencial del grup en directe, amb un impressionant Marc Cary i un Rodney Whitaker sensacional. ¡El primer tall del disc em continua emocionant!

“Roy Hargrove Quintet with the Tenors of Our Time” (Verve, 1994)

¡És un dels meus favorits! No sé si hi ha cap disc d’en Roy que aconsegueixi una cohesió musical tant brutal com en aquest treball. Desprès de tants anys, el continuo escoltant amb la mateixa intensitat.

“Habana; Roy Hargrove’s Crisol” (Verve, 1997)

Representa l’element cubà dins la seva discografia. Una bomba llatina que li va permetre compartir musica amb en Chucho Valdés i el desaparegut “Anga”. Curiós és el fet que el disc, tot i estar gravat en directe, no es va enregistrar a Cuba sinó a Itàlia. Destacar la participació del gran Gary Bartz que, a més, va incloure un tema excepcional com és “Nusia’s Poem”.

“Family” (Verve, 1995)

És difícil resumir el que sento per aquest disc… Un treball excel·lent on apareix Walter Booker, el meu “germà” Jesse Davis i un jove Karriem Riggins a la bateria (ara un dels millors productors de hip hop de moment). Per la seva part, ¡Roy està exultant amb les balades!

“Parker’s Mood” (Verve, 1995)

En trio, amb el Christian McBride al baix i el Stephen Scott a les tecles. “Parker’s Mood” és un disc concebut de manera tradicional, amb un gran repertori  i tres amics tocant amb comoditat. A tot això, el fet que tot funciona sense la necessitat d’un baterista; el que ells anomenen “no drums”.

“Moment to Moment” (Verve, 2000)

¡Roy Hargrove en estat pur! : Balades de primera… ¡Per plorar de gust! Possiblement el disc més tendre d’en Roy i on apareixen melodies que són poesia musical.

“The RH Factor, Hard Groove” (Verve, 2003)

Va ser un projecte molt necessari per una generació que va créixer amb el jazz i també amb el hip hop. Un treball pensat per compartir amb amics, com el mateix D’Angelo (amb qui ha gravat una delícia titulada “Voodoo”)  o la mateixa  Erykah Badu.

“Emergence” (Universal, 2009)

Una gran producció. Per destacar, el tema “Roy Allan” –que va enregistrar per “Family” i que va dedicar al seu pare- o el fantàstic “September in the Rain” -cantat per ell mateix amb un “swing”… Aquest últim tall em recorda un concert que va fer a Terrassa…; li va dedicar aquest tema a la meva mare que llavors li feia de road manager.

http://www.jazzterrassa.org/ca/fitxes/concert.cfm?id_concert=4447

Jazz Terrassa ha volgut premiar en aquesta edició amb el seu guardó a Roy Hargrove, que es convertirà en el vuitè Jazzterrassman, el músic més jove en rebre’l. El nomenament l’afalaga “Sempre és bonic que la gent et reconegui la feina i si, a més a més, aquest reconeixement ve d’un festival de jazz…Què puc dir? És fantàstic! (Entrevista de Quim Cabeza, publicada al nº 30 de la Revista Jaç, febrer-març 2010).
Amb quaranta anys, aquest trompetista texà amb dues dècades de carrera i un talent desbordant estrena el seu 14è disc com a líder, ‘Emergence’ (Universal, 2009), enregistrat amb una big band de dinous músics, un treball d’estudi difícil de treure en gira. A Terrassa celebrarà el lliurament del premi amb un concert a quintet, la banda que l’acompanya darrerament i que es presenta a la Nova Jazz Cava, en la que serà la seva única actuació a l’Estat Espanyol.
Deixeble de Wynton Marsalis, guanyador de dos premis Grammy, està considerat un dels millors trompetistes del jazz internacional. Hargrove viatja des de la tradició al funk i al hip hop, i reconeix influències de gospel, soul i latin jazz.
Aquesta serà la seva setena vegada que trepitja escenaris egarencs –la sisena al Festival-; la última va ser fa sis anys amb el seu projecte paral•lel RH Factor, una formació heterodoxa amb la que es permet més llicències que a quintet i amb qui combina el jazz amb, funk, groove, funk, hip hop i rhythm & blues.

Anuncios

MARCUS MILLER “El precipici de les quatre cordes”

MARCUS MILLER

“El precipici de les quatre cordes”

MIles  Davis & Marcus MIller

Miles Davis & Marcus MIller, Revista Jaç 2011

Miles Davis sabia com regirar la ment dels seus seguidors i com provocar als seus detractors. De fet, el geni sempre anava un pas endavant i quan va escollir a Marcus Miller –no oblidem que Prince havia estat la seva primera aposta- per produir i responsabilitzar-se d’aquell Tutu (Warner, 1986), sabia molt bé quines serien les conseqüències que comportaria un creuament intencionat entre jazz, funk i r&b, i la inclusió premeditada de tecnologia variada. La polèmica estava servida.

Sigui com sigui, Davis tenia la peça perfecta: un tipus jove, amb una tècnica envejable, un instint voraç i un feeling espatarrant que havia utilitzat per desacomplexar les seves tardes d’adolescent com a músic de sessió al costat de Donald Fagen, Roberta Flack, Aretha Franklin o George Benson, mentre es recorria els millors clubs de Nova York.

Actualment i arrel dels vint i cinc anys de la gravació d’aquell memorable treball, Marcus Miller ha desempolsat les seves essències per “revisitar” aquell disc en forma d’homenatge.

 Per Quim Cabeza

 

En Marcus Miller es troba a casa seva, a Nova York, pendent de mil històries i d’un concert benèfic per recaptar fons pel desastre que ha generat recentment un tsunami al Japó… Crec que és per aquestes coses quan un a de ser-hi, no? Així que allí estaré, juntament amb en Alex Han, el trompetista Sean Jones, Raúl Midón, Robert Glasper… Tot i que encara manquen dies i s’ha de acabar d’acabar de tancar tot bé…, penso que en Wallace Roney també hi anirà, així com Angelique Kidjo i Maya Azucena, en Q-Tip de A Tribe Called Quest, en Ahmir “Questlove” Thompson de The Roots… Segur que vindrà molta gent i serà tot un èxit!

Marcus Miller va néixer a Brooklyn, Nova York, un 14 de juny de 1959, dins una família musical on el seu pare exercia d’organista i director de la coral de l’església i la seva mare era una apassionada del soul… A casa m’ho van posar francament fàcil. De fet, el meu pare, que tocava l’orgue a l’església, va ser el primer que em va alliçonar musicalment des de el piano de casa. A més, el meu pare era un home que tenia una bona cultura musical, no només pel que fa a la música eclesiàstica sinó pel que fa a música clàssica, ja saps, Albinoni, Bach, Mozart… D’altra banda estava la meva mare que era una apassionada del soul…i li encantava Ray Charles i gent així. Així que entre una cosa i l’altre vaig tenir molt bones influències. A tot això, el que jo anava arreplegant d’aquí i d’allà…

Marcus Miller agafa un baix per primer cop en plena adolescència, convertint-se, en poc temps, en un excel·lent music de sessió. Treballar per a gent com Aretha Franklin, Roberta Flack, Paul Simon, Chaka-Khan o George Benson no està a l’abast de tothom…? La meva feina com a music de sessió va ser prou curiosa perquè es va convertir més en una activitat extraescolar que feia quan s’acabaven les classes que no pas una feina. En aquella època jo estava estudiant a l’escola d’art i quan acabava anava al estudi a gravar; així de senzill. De fet, era una diversió per mi, encara que gravés per gent molt important. Probablement no n’era del tot conscient… És cert, em pagaven, però no tenia cap tipus de pressió, només la lògica responsabilitat de fer-ho el millor possible. No sé, crec que em va servir molt per veure com funcionava un estudi de gravació, com es produïa, per entendre la part més comercial de la música… Va ser una etapa fantàstica!

Un triumvirat ben curiós: la veu de Luther Vandross, l’estil –inconfusiblement “cool”- de David Sanborn al saxo i el baix de Marcus Miller. Un projecte a tres bandes que va suposar una bona pila de produccions i alguns meritosos treballs conjunts. Voldria saber com decidiu ajuntar-vos…? La connexió entre en Luther Vandross i en David Sanborn va arribar per l’estudi de gravació que, de fet, és on ens vam conèixer. Vaja, una relació d’amistat que va sorgir treballant. El cert és que posteriorment aquesta relació inicial va acabar sent molt fructífera i no només per altres artistes sinó dins els nostres respectius projectes, ja saps, col·laborant entre nosaltres, produint, sortint de gira, gravant… Amb els anys em continuat fent moltes coses plegats.

Inicialment havia de ser en Prince qui col·laborés en aquell Tutu (Warner) de 1986, però finalment Davis va desestimar l’oferta per confiar el disc en un jove baixista de Nova York. Un homenatge al premi Nobel de la pau, l’arquebisbe Desmond Tutu, i tot una mixtura estilística que no va deixar a ningú indiferent. Voldria diferenciar la primera etapa de la segona amb en Miles. La primera vegada que ens trobem jo entro a formar part de la banda, com a baixista, al mateix nivell que els altres musics. A la segona etapa ja no estic dins el grup i és el propi Miles qui em crida per produir i tirar endavant el seu següent treball. Crec que és important aclarir això perquè són dos períodes ben diferents per a mi. Ens vam conèixer al 1981 i vaig ser-hi fins el 1983, així que vaig estar dins el grup aproximadament un any i mig. Recordo que ens va posar en contacte en Bill Evans, el saxofonista. No sé per quina raó en Michael Henderson va plegar…, així que en Miles li va comentar en Bill si coneixia algun baixista amb un perfil funkie… Total que en Bill li va passar el meu telèfon. Un dia em truca i em comenta si puc anar durant un parell d’hores als estudis de Columbia per gravar unes cosetes… Inicialment vaig pensar que era algun amic que m’estava prenent el pel o què sé jo… però no, va resultar que era en Miles i volia que participés a les gravacions de  The Man with the Horn (Columbia, 1981). Ja veus, i un any més tard ho estava fent per We Want Miles (Sony Music, 1982). Recordo molt bé aquella època per què, de cop, trobar-te davant la llegenda, doncs, la veritat, fa respecte. A més, en Miles era un tipus molt especial, gens fàcil… Tot i això, reconec que vaig aprendre molt amb ell, vam parlar durant hores de música, de com entenia el negoci… Pensa que ell no buscava musics extremadament tècnics, que poguessin tocar molt ràpid o…, més aviat buscava personalitat en els musics amb el quals tocava. El primer cop que ens hi vam posar em va donar un parell de notes i…

Uns anys més tard, quan va arribar el tema de Tutu, jo ja havia deixat el grup. Així que un dia em trobo parlant amb ell de la possibilitat de produir el seu nou treball. Tot va passar molt ràpid; amb ell les coses anaven així… És a dir que la primera decisió és veure què li dius, com afrontes el repte…; un cop t’has decidit, ficar-t’hi i veure què pots aportar. Realment estava espantadíssim amb tot plegat, bàsicament perquè saps que un treball de Miles Davis serà escoltat per tothom i tot el món en parlarà. Tot i així, haig de reconèixer que m’ho va posar més fàcil del que creia inicialment. Ell estava convençut de la seva decisió i confiat amb les meves capacitats. En tot moment em va animar a fer el que realment creia que tenia que fer; recordo que un dia em dir: “No pateixis per res, només dedicat a treure el so que tens el cap i a posar en pràctica tot allò que creguis oportú; res més”. Es a dir, molta llibertat per crear i tranquil·litat per no deixar-me intimidar per ningú. Això no vol dir que no fos exigent -perquè ho era i molt; estava pendent de tot, t’assessorava…- però amb molt respecte pel que jo estava fent. I res, vaig començar a escriure… Tal i com estava plantejat el disc, sabíem que portaria controvèrsia però ho vam tenir molt clar… Pel que fa a Moments of Siesta (Warner, 1987) i el posterior Amandla (Warner, 1989), tot el procés va anar més àgil. Sabia com Miles volia les coses, què li podia proposar i que devia obviar. Tot el procés creatiu ja l’havíem passat un cop…

Després de vint i cinc anys, Tutu Revisited (Francis Dreyfus Music, 2011) reviu sota l’actualitzada mirada d’un madur Marcus Miller. No deu ser fàcil prendre la decisió de rescatar aquest disc i més quan qui signa ja no hi és…? El que em va passar amb aquest disc és que el vaig gaudir creativament però no en directe perquè van ser molt poques vegades les que vaig poder tocar les cançons de l’àlbum. És per aquesta raó que vaig voler retrobar les sensacions de fa més de vint anys però des de l’òptica actual, les noves tecnologies i amb la col·laboració de musics joves –que no estiguessin vinculats a Miles- que reinterpretessin el disc des de el punt de vista d’una nova generació. Així que vaig trucar el trompetista Christian Scott -un excel·lent músic de Nova Orleans-, en Ronald Brunner Jr., en Federico González Peña, al saxofonista Alex Hans… i de tot allò em vaig extreure més de dues hores música amb documental inclòs. De fet, l’idea sorgeix per casualitat, arrel d’una exposició en homenatge a Miles Davis que es va fer a Paris. La gent de l’organització em van proposar l’idea de tocar temes d’ell… Inicialment vaig ser bastant reticent en recuperar material de fa tant temps i més pensant com era en Miles…; un tipus que mai mirava enrere. Finalment vaig accedir-hi perquè em va semblar que podria gaudir –com així ha estat finalment- d’un treball on m’hi vaig implicar molt!

Tot i una carrera professional dilatadíssima i plena de grans noms, finalment el baixista publica el seu primer treball el 1993, The Sun Don’t Lie (PRA Records). Et va costar treure’l, oi? Tot i tenir vint i pocs… ja havia treballat molt. Aquest fet em va ajudar molt inicialment però quan te’n adones que és el teu primer disc, que ets tu l’únic responsable…, és quan t’entren tots els dubtes. Tot i així, va ser molt especial perquè feia molt temps que tenia ganes de gravar els meus temes i, per una cosa o un altra, no arribava el moment. Així que va ser molt gratificant veure acabat el projecte, rodejat de gent de confiança… Un any més tard vaig publicar aquell Tales (PRA Records, 1994) ) on vaig tenir la possibilitat de polir cosetes…

No voldria deixar de parlar d’aquell projecte en el que vas estar al noranta, que vareu batejar com The Jamaica Boys i amb els quals vas gravar un parell de discos… Allò va ser una aventura de joventut, d’aquestes que de tant en tant apareixen a la vida. Un projecte per a experimentar sense complexos i provar. Un batibull d’idees i estils! Tot i així, ens ho vam passar de conya!

Actualment i dins una agenda que treu fum, un dels projectes amb els quals estàs girant és amb un trio de luxe on estan Herbie Hancock i en Wayne Shorter…? La petita gira que estem realitzant amb en Herbie Hancock i en Wayne Shorter també és, d’alguna manera, un homenatge a Miles, però des de una òptica molt oberta. Ja hi ha molta gent fent estrictes versions de Miles pel món, gent que realitza excel·lents revisions del mestre… En el nostre cas, et puc assegurar que no tenim ni idea del que passarà darrera cada concert, no en parlem i tampoc volem guionitzar res. És així com em plantejat la gira, des de la llibertat i amb l’únic objectiu de gaudir tocant plegats.

L’últim pols creatiu del baixista és un directe orquestrat, gravat fa un parell d’anys a Montecarlo, i el qual ha titulat A Night in Montecarlo (Francis Dreyfus Music, 2011). Entenc que calia aprofitar la ben estesa? La gravació es va realitzar fa un parell d’anys al festival de Jazz de Montecarlo. Allí, em van oferir la possibilitat de gravar temes amb tota una orquestra simfònica, cosa que no està al abast gaire sovint. Feia molt temps que em rondava pel cap fer alguna cosa semblant. El cert és que em venia de gust gravar amb un bon suport de corda. Ve al cas el fet que dins aquest disc i hagi inclòs temes com “Amandla” –del meu vincle amb Davis- o una revisió prou “funkie” del “So What”. No em puc queixar perquè, una vegada més, vaig poder tenir al meu costat gent com en Roy Hargrove, en Herbie Hancock o en Raúl Midón.

L’actualitat dibuixa un nou panorama per la música. Una nova imatge per l’industria de la música on les noves tecnologies recondueixen un mercat sense un rumb definit. S’ha de reconèixer que un món tant petit com l’actual fa que tot plegat estigui al abast. Aquest fet promou l’eclecticisme i l’apropament de cultures. Com veus aquest fet i com creus que repercuteix a la música que s’edita actualment, dins el jazz…? És una evidencia inqüestionable i penso que prou positiva. Probablement ara tot és mes accessible per l’extensió de les noves tecnologies. Recorda que Miles Davis ja jugava a mesclar-ho tot fa molts anys; amb més de cinquanta anys de carrera va incloure dins les seves composicions flamenc, funk, rock, electrònica, hip hop i tot allò que se li passar pel cap, avançant-se a tothom i trencant motllos disc rere disc. Així que el que avui ens sembla quotidià, Miles ja ho feia amb naturalitat fa molts anys. Tutu n’és un bon exemple de maridatge instintiu, on apareixen patrons rítmics provinents de Nova Orleans, metalls propis del cool jazz dels cinquanta, armonies dels seixanta i experimentació jazzística pròpia dels setanta. Ja saps, àrees diferents, estils diversos i tot plegat ben connectat. Ep! i dins A Night in Montecarlo, el primer tall, Blast!, és un tema molt eclèctic que expressa tot això. De fet, combrego força amb aquest fet, i tot i que la profunditat de l’arrel m’inquieta i m’emociona, les mixtures creen noves sonoritats i enriqueixen la música. Sigui com sigui, aquesta, la realitat de avui, es la que ens ha tocat viure.

 

JOSHUA REDMAN “El lleó que millor ballava”

JOSHUA REDMAN

“El lleó que millor ballava”

Joshua Redman és “el saxofonista” de la camada dels “Young Lions”, d’aquella generació il·lustrada d’en Roy Hargrove, Brad Mehldau o Kurt Roserwinkel. El seu estil fresc i desenfadat enseguida va trobar públic; una audiència tant eclèctica com les seves influencies. Ben aviat, Warner Brothers li va oferir l’oportunitat de gravar el seu primer disc mentre d’altres es buscaven la vida per Europa en petits segells. Actualment i desvinculat temporalment del seu projecte personal, el saxofonista californià ha trobat rere James Farm un nou camí d’intercanvi creatiu.

 Per Quim Cabeza

Brad Meldhau y Joshua Redman (foto©QC)

Joshua Redman (1 de febrer de 1969, Berkeley, California) prové d’una família artística: el seu pare Dewey Redman va ser un excel·lent saxofonista de jazz que durant quatre dècades va treballar amb gent com Ornette Coleman, Charlie Haden o Keith Jarrett. Per la seva part, Renee Shedroff, -una immigrant jueva de nacionalitat rusa-, va ser ballarina, model, llibretera i, per sobre de tot, una mare soltera entregada al seu fill. Els pares d’en Joshua mai es van casar. De fet, Dewey Redman va continuar la seva trajectòria professional mentre la seva mare llogava una habitació en un petit apartament de Berkeley. Tot i que amb el temps la relació amb el seu pare va esdevenir propera, i més quan el Joshua es va decantar pel jazz, realment va ser la seva mare qui li ficar el cuquet de la música. La Renee el portava a veure concerts, espectacles de ball… En Joshua era el clàssic nen inquiet i espavilat; un xaval de carrer que escoltava els clàssics del jazz però també a James Brown, els Beatles i els Temptations. Un bon estudiant al qual se li va oferir, fins i tot, la possibilitat de matricular-se a la Universitat de Yale però que va escollir la música per guanyar-se la vida.

On pares?

Estic a Paris. Avui és la última nit que passo a Europa. Demà torno cap els Estats Units. He estat uns dies per aquí, fent feina… i demà cap a casa.

Són les vuit de la tarda! Som-hi, que deus estar baldat…

Crec haver llegit que vas tenir l’oportunitat d’estudiar dret a Yale però suposo que els gens no t’ho van posar fàcil?

Podia haver escollit anar a la universitat però he de reconèixer que a casa s’escoltava música les vint i quatre hores del dia; la mare em portava a veure concerts, el meu pare que tal… De fet era una decisió que ja estava presa abans que surtis la possibilitat d’arribar a la Universitat.

Als vuitanta, al institut de Berkeley, a Califòrnia, vas passar molt bones estones dins la banda de l’escola…

Ja ho crec, van ser com tres anys d’aprenentatge brutal; encara molt lluny de sentir-me professional però sí per estar amb els amics i adonar-me’n que la música era alguna cosa més que un passatemps. Vaig aprendre molt durant aquells anys, ja saps, a treballar en grup, a improvisar una mica, saber escoltar…

 A principis dels vuitanta guanyes un prestigiós premi dins el certamen Thelonious Monk International Jazz Instrumental Competition, a Washington, D.C. Crec que aquest fet et va obrir portes…?

Tot ajuda, saps? També a nivell de seguretat, de saber que les coses les estàs fent bé…

Potser et vas sentir professional…

Sí, és cert. De fet, poc desprès de gravar amb el meu pare vaig començar a donar forma al meu primer treball, Joshua Redman (Warner, 1993)

Després del celebrat Wish (Warner, 1993) –un disc que va vendre cent mil còpies només als estats Units, i on estaven Pat metheny, Charlie Haden i en Bill Higgins-, vas formar el teu primer quartet amb Brad Mehldau, Christian Mc Bride i Brian Blade; gent de la teva generació amb els quals vas gravar discos tant bons com Mood Swing (Warner, 1994) i on està uns dels temes més representatius de la teva carrera “Headin’ Home”…

Sabia que les col·laboracions que havia tingut per al Wish eren fruit d’un moment… que vaig gaudir molt però sabent que jo tenia que crear el meu propi projecte perquè ells tenien les seves pròpies carreres. Haig de reconèixer que tot plegat va ser molt més fàcil del que inicialment vaig pensar… perquè tant en Brad, com en Christian i en Brian són uns músics increïbles. Connexió absoluta des del primer dia, t’ho puc assegurar!

De fet, tant bé t’anaven les coses que vas decidir gravar un directe, Spirit of a moment, Live at Village Vanguard (Warner) al 1994

Tot i que pel directe vaig comptar amb en Christopher Thomas al baix i Peter Martin al piano, el concepte de quartet no van canviar. Els temes són els d’aquella època on també va haver espai per un recull de versions, de Gershwin, Sonny Rollins… Va ser un moment molt especial i en un lloc increïble. Crec que el resultat va ser un disc accessible i honest.

Desprès d’haver gravat Freedom in the groove (Warner, 1996) i Timeless Tales (Warner, 1998) amb aquest quartet, a finals dels noranta decideixes aturar el projecte i canviar de companys per engegar un nou viatge. Suposo que no va ser gens fàcil prendre la decisió?

No és senzill però quan ho veus clar… Un dia te’n adones que el cicle no dona per més i cal fer coses noves. És així com va sorgir la possibilitat de treballar amb en Aaron Golberg, en Reuben Rogers i en Gregory Hutchinson. Ja havia madurat moltes coses amb l’anterior projecte i calia trobar noves idees, buscar un nou so, aprendre amb gent nova, guanyar solidés… Progressar és la paraula! Amb el temps, crec que va ser una decisió encertada.

Amb aquesta formació vas gravar Beyond (Warner, 2000) i Passage of Time (Warner, 2001)…

Així és. Crec que vam aprendre molt junts; que vam endreçar coses treballats plegats; que vam investigar força i que tot aquesta feina es va traduir en aquests àlbums.

Ja que hi som… Desprès d’aquest segon quartet, crees l’Elastic Band: una reconfiguració del primer quartet, amb en Brad Mehldau i en Brian Blade, però aquest cop amb el Sam Yahel. Aquesta etapa sí que va estar plena de canvis…

Ja ho crec, van ser uns anys d’obertura total, d’expulsar prejudicis, buscant el groove, utilitzant efectes, l’electrònica…, provant tot tipus de coses.

I si no en tenies prou, uns anys més tard vas engegar la teva última aposta en trio. De fet,  Back East (Nonesuch, 2007)  i el teu últim treball Compass (Nonesuch, 2009) estan gravats a tres mans…

Aquest sí que ha estat un repte difícil. Treballar en trio, sense un instrument melòdic de referència, tot tant esquemàtic, tant bàsic…, fa que les coses es vegin d’un altra manera. Ep! que consti que quan estudiava havia format part de trios, havia tocat amb formacions d’aquest tipus durant temps…, però quan el projecte és teu, tot canvia. Tens una sensació d’estar nu…no sé com explicar-ho! Saps què et vull dir, no? Sobretot al principi. Desprès de haver treballat tants anys en quartet, amb el reforç d’un piano, no sé, ho veus tot prim, no saps què coi passa, notes una sensació estranya i costa acostumar-s’hi. Poc a poc veus que has d’enfocar les coses d’un altre manera, que el projecte ha canviat… i, el millor, que té molts avantatges treballar així. Ara m’hi trobo molt bé!

No voldria deixar de preguntar-te pel San Francisco Jazz Collective. De fet i durant uns anys vas ser nomenat director artístic del grup. Em preguntava per quina raó vas decidir plegar desprès de tot el compromís que vas mostrar…

Va ser una etapa fantàstica, molt enriquidora i m’ho vaig passar de conya però eren masses coses dins el meu cap: el meu projecte, col·laboracions amb tercers, el SFJC… A més el SFJC hi havia l’afegit que jo era el responsable artístic; això fa que encara tinguis més coses a pensar. No sé, suposo que desprès d’uns anys treballant a fons vaig tenir la sensació que les meves inquietuds –just abans de deixar-ho-, havien canviat i que el SFJC ja no era prioritat. Tot i així, et repeteixo, va ser una etapa plena de reptes, complexa i difícil, on vaig treballar molt per un col·lectiu inquiet, amb ganes fer coses… Vaig aprendre moltíssim.

La segona vegada que et vaig veure en directe va ser al Liceu de Barcelona, amb en Brad Mehldau, en Kurt Rosenwinkel, Ali Jackson… Aquell concert el van vendre com el “Dream Team”…

M’han recordo, i tant. Va estar bé allò. De fet, són musics amb els quals he treballat molt, musics de la meva generació, que conec bé… Així que no va ser gaire difícil compartir escenari amb ells. Una bona experiència.

Bé, ara estàs en una nova història, James Farm, junt amb en Aaron Park, Matt Penman i Eric Harland.

Abans que res voldria dir-te que James Farm no és un nou projecte de Joshua Redman sinó un projecte a quatre mans, on tots tenim el nostre espai, on tots opinem, ens ho xerrem… De fet, crec que aquesta va ser una de les coses que va propiciar que, el que en un principi eren col·laboracions esporàdiques entre nosaltres, es convertís en un projecte ferm. Així és com realment treballem, compartint sensacions, so, idees, compromís i responsabilitats. Crec que a més, això fa que el projecte s’enriqueixi del intercanvi continu i que els temes tinguin una línia però que a l’hora tot sigui força eclèctic. Crec que James Farm és la representació musical de quatre persones.

És cert que una participació vostre al Festival de Jazz de Montreal va ser el detonat de que el projecte s’engegués definitivament…?

Cert. Desprès de tocar al Canadà vam parlar entre nosaltres i ens vam adonar que l’historia podia funcionar i aquí estem…

Exacte, acabeu de treure el vostre primer treball d’estudi, James Farm (Nonesuch, 2011), un disc de caire jazzístic però difícil d’enquadrar…

Suposo que aquí està la gràcia. Normalment, dins el jazz, els projectes estan dirigits per un sol music que és qui composa, pren les decisions i crea la línia de treball. Aquest fet fa que l’empremta del music, del líder en qüestió, sigui molt pronunciada. Amb James Farm això no passa perquè com tothom fa i desfà, cada tema és una història diferent, ja saps.

A més teniu un esquer brutal! Com es diu el segon tall del disc…? Això, “Polliwog” és un gran tema…

Gràcies! Jo també crec que és un tall fantàstic!

Crec que el disc ha de sortir aviat, no? Fareu gira per Europa…?

La publicació del disc és imminent i la gira europea començarà al maig. Tot i així, encara s’ha de parlar de tot això i acabar-ho de quadrar tot perquè cadascú té els seus propis projectes que fa que tot plegat no sigui fàcil. Però, sí, calculo que cap el maig estarem per aquí per presentar el disc.

No voldria deixar de preguntar-te per el teu projecte. De fet, fa dos anys que no treus res, Compass es va editar el 2009…

Haig de reconèixer que de moment no tinc res pensat, vaig treballant, segueixo escrivint coses, però encara lluny de pensar en un nou disc. Em sap greu però no et puc avançar res.

CHRIS CHEEK “Aire fresc per Nova York”

Image

Chris Cheek, Girona 2008 (foto©Quim Cabeza)

Ja fa uns quants anys que dins d’aquesta voràgine de instrumentistes surt amb nom propi un tipus alt i una mica malgirbat. Chris Cheek ha extret noves textures al jazz amb un llenguatge ple de musicalitat, i en un espai on gent com John Coltrane, Wayne Shorter o Charlie Parker semblava que ja ho havien dit quasi tot. Sigui com sigui, Chris Cheek ha donat “aire fresc” al panorama jazzístic actual al costat de gent tan qualificada com Paul Motian, Charlie Haden, Wolfgang Muthspiel, Brad Mehldau, Joshua Redman o Guillermo Klein.

Per Quim Cabeza

Hi ha vegades que la manera de fer d’algunes persones es tradueix en la seva forma de tocar. En el cas d’en Chris Cheek, la seva radiant forma de bufar es transforma en un adjectiu exacte per descriure la seva personalitat: lúcid, aparentment tímid, agradable i brillant. Varem aprofitar la seva visita a Barcelona per xerrar una estona amb el saxofonista. Quasi que comencem pel principi: “Vaig començar de la manera més típica que un músic pot entrar en el món de la música, que es matriculant-se a l’escola on estudia. Total que em vaig inscriure per fer un parell d’hores de classe; tot era molt bàsic al començament. Poc a poc vaig anar ficant el nas, participant als combos, més tard a la Big Band…”, comenta.

Diguem-ho clar, i és que el talent del Chris Cheek era una evidència. “A la Webster University vaig seguir estudiant i practicant. L’ambient continuava sent molt familiar… Amb el temps vaig anar tocant fora de la Universitat, amb grups locals de jazz i blues dels voltants de St. Louis. Va ser una etapa molt maca. Al 1988 vaig anar a Boston per estudiar a la Berklee, un referent per a molts músics del món. Així que vaig matricular-me per continuar estudiant amb gent com el Joe Viola o el Hal Crook. Allí vaig coincidir amb músics increïbles amb qui després he treballat, com en Wolfgang Muthspiel, el Joshua Redman… En Wolfgang va ser un dels primers músics amb qui vaig connectar a tots els nivells; va ser una entesa total des d’un principi. Amb els anys em pogut treballar plegats. Després de molts anys sense coincidir, aquest any varem tornar a tocar junts”, recorda.

Si a més de talent tens el cap ben obert poden sortir coses increibles. “Lo dels Bloomdaddies va ser una història molt interessant que va sorgir de la Berklee; havíem tocat junts moltes vegades, sabíem les nostres influències i les varem posar a sobre la taula per veure què en podia sortir de tot plegat. El grup original era un quartet, tot i que van passar diferents bateristes per la gravació (Tony Mason, Dan Rieser i el Jorge Rossy). Varem contactar amb la gent de Fresh Sound i varem venir cap a Barcelona. Recordo que estàvem molt il·lusionats, amb molta energia, amb moltes ganes de fer alguna cosa seriosa amb The Bloomdaddies… Finalment varem decidir gravar amb dos bateristes a l’hora per donar una solidesa rítmica brutal a aquell Mosh for Lovers, com els Allman Brothers o la formació de James Brown. De fet, el Tony Mason i el Jorge Rossy es van compenetrar molt bé per que el primer es molt moderat mentre que en Jorge és mediterrani i té aquest cop de geni que el fa tan especial. Va ser fantàstic! No descarto que algun dia puguem tornar a montar el grup amb el Jorge Rossy, Seamus Blake, Eddie Harris, Jesse Murphy i el Marcy Playground per gravar alguna cosa nova; qui sap. La veritat és que hi havia feeling en aquell projecte. De totes maneres no es tracte de forçar les coses, així que si les coordenades tornen a fer que el projecte s’engegui, no m’importaria gens tornar-hi”, explica amb sinceritat.

Hi ha moments a la vida que s’han de prendre certes decisions, i Nova York entra com assignatura obligada per a qualsevol jazzman. “Al 1992 vaig marxar a Nova York. Sabia que allí trobaria gent amb qui treballar de valent. Allí em vaig trobar amb el Paul Motian, Charlie Haden, Brian Blade, Gullermo Klein, Luciana Souza, David Berkman…”, recorda.

Tot i així, cal trobar les persones adequades, aquelles que et fan ser millor músic, que et fan créixer. “Amb el Paul Motian fa molts anys que treballem plegats, fent coses molt interessants. Sense cap mena de dubte, en Paul és el meu baterista preferit; he tocat amb grans músics però ell té quelcom especial. La veritat que tocar amb en Paul es un luxe; perquè enganyar-nos. També amb en Guillermo Klein he connectat d’una manera excepcional; és un tipus incansable i un excel·lent pianista. Realment els projectes del Guillermo són una fantàstica bogeria. Pensa que els Gauchos del Guillermo és quasi una big band, amb dotze o tretze músics; musicalment brutal! El 2007 varem gravar un disc plegats, Filtros (Sunnyside, 2008). El cert és que amb ell és molt còmode tocar per que és un tipus amb una cultura musical molt extensa que li permet mesclar ritmes i harmonies, viatjant de l’Argentina al jazz nord-americà, passant pel rock, la música clàssica… Els seus projectes són sempre temptadors perquè mai saps quina direcció agafaran; és així”, explica.

El 1996 en Chris Cheek decideix engegar el seu propi projecte i gravar aquell I wish I Knew amb Fresh Sound. “Va ser tot molt fàcil. Sempre penses que el primer disc tot pot ser complicat; precisament per això, per ser el primer. La veritat és que en el meu cas tot va anar amb fluïdesa. Crec que el fet de viure tots plegats en el mateix apartament a Brooklyn i treballar les vint-i-quatre hores en el projecte va fer que tot anés com una seda. A més, no vaig tenir cap tipus de pressió horària…, senzillament provàvem els temes i ens quedàvem amb la millor presa”.

Dos anys més tard i sense haver-ho planificat, en Chris veu com A Girl Named Joe es converteix en el seu segon disc amb Fresh Sound. “Aquest àlbum va ser molt curiós per que jo no tenia pensat gravar-lo. Tenia algunes cançons però no suficients per publicar un disc. Finalment, entre la gent de l’estudi, en Jorge (Rossy) –que tenia algunes cançons molt bones-, en Marc Johnson -que també tenia material-, em van enredar per cohesionar-ho tot i entrar a gravar. Al final jo tenia més temes que ells i per això el disc va sortir amb el meu nom. Va ser tota una experiència, molt espontània i divertida. Va estar molt bé”, diu.

Un Cheek molt més madur, prepara la seva tercera entrega amb una direcció raonada i sincera que conformarà aquell excel·lent Vine (Fresh Sound, 1999). “Sempre és difícil valorar els treballs d’un mateix. Tot i així vaig tenir-ho tot de cara per aquell disc: músics de primera, temes que m’agradaven molt i la possibilitat de gravar en condicions. Realment no hi ha massa canvis respecte els anteriors tot i que, una vegada més, haig d’agrair les facilitats que sempre m’ha donat en Jordi Pujol (responsable de Fresh Sound). Recordo que Renata, un dels temes del disc, el vaig compondre a Barcelona, inspirant-me en experiències viscudes aquí”, recorda.

Tenir talent no és només un luxe personal per fer tot allò que et proposes sinó que, a més, et dona la possibilitat de comptar amb qui vulguis. “El 2002 vaig gravar amb el Brad Mehldau aquell Blues Cruise (Fresh Sound, 2005). Va ser, novament, una idea d’en Jordi Pujol; ell va parlar amb el Jorge Rossy de la possibilitat de fer plegats, en format de trio, alguna cosa amb el Brad. A partir d’aquí varem començar a parlar i… Va sortir un disc molt fresc! Quan estic escrivint cançons només penso en passar-m’ho bé, per que sé això farà que la gent també gaudeixi del que faig. Crec que el fet de que entre nosaltres hi hagués molta confiança, va fer que sortís un disc desvergonyit”, explica.

I del Brad Mehldau al Joshua Redman… “Amb en Josh ens coneixem des de la Berklee. Allí varem coincidir i des de llavors que, de tant en tant, fem coses junts. Es un tipus molt obert i positiu, per tant és molt fàcil treballar amb ell. Fa dos o tres anys, vaig gravar en el seu Back East (Nonesuch, 2007). Ara feia temps que no fèiem res plegats i em venia de gust. En Joshua sempre treu el millor de cada un i sap com trobar la situació adequada en tot moment; és per això que tot és molt senzill al seu costat”, comenta.

Passar-ho bé tocant farà que qui t’escolta també gaudeixi del que fas: “The Brooklyn Boogaloo Blowout és un projecte molt divertit. Realment estic amb amics, amb músics que adoro…, tot i ser un projecte senzill, és molt divertit, té molt funk i funciona molt bé en directe. M’ho passo genial! Moltes vegades els musics de jazz som massa acadèmics i ens oblidem de passar-nos-ho bé, divertir-nos i connectar amb la gent. És per aquesta raó que varem treure aquell Who burnt the bacon?”, explica.

Hi ha caràcters que s’atrauen irremediablement; en el cas del Chris Cheek i l’Elisabet Raspall això passa professionalment. “El temps passa molt ràpid! Bé, amb l’Elisabet ens coneixem de la Berklee; allí varem coincidir i congeniar força. Arrel d’allò, vaig col·laborar en el seu Triangles (Fresh Sound). La cosa va anar tant bé que aquí estem plegats per presentar aquest excel·lent Plujazz (Raspall Records, 2010). Recordo que em va enviar algun esbós d’algun tema per començar a rumiar coses…, fins que ens varem trobar a Barcelona. No varem tenir tot el temps que ens hagués agradat però com l’Elisabet, el Marc Miralta i el Tom Warbuton havien treballat molt, tot va ser fàcil. L’Elisabet és una compositora amb molta musicalitat; amb aquest Plujazz ha fet un treball harmònic fantàstic”, explica.

Tothom parla del jazz i dels nous canvis que està patint el negoci musical… El millor és preguntar-ho a gent que ho viu directament: “És cert que hi ha hagut molts canvis en els últims anys. És veritat que està sent un moment dur per tothom que està vinculat a la música, i no només per les discogràfiques o les botigues de discs, també els músics, les sales…, tothom està patint les conseqüències d’aquests canvis. És per això que el directe s’ha convertit en un revulsiu fonamental per molta gent. Jo no sóc un home de negocis i, per tant, no sé cap a on anirà tot plegat però sí que sé que molts companys –molts d’ells excel·lents musics-, no troben feina i se senten frustrats. Per la meva part, et puc dir que em considero un músic privilegiat perqué, a dia d’avui, no em falta la feina. Tot això ens porta, d’alguna manera, a allò que et comentava abans sobre el fet de divertir-se tocant i fer gaudir a la persona que t’escolta; hi ha molts músics que tenen molt talent però no posen les seves facultats a l’abast de la gent i s’obliden d’això tant important”, reflexiona.

El futur inmediat d’en Chris és una agenda molt atapeïda: Guillerrmo Klein, Paul Motian, Emilio Solla, The Brooklyn Boogaloo Blowout, Victor Prieto, Rudder, Jaromir Jonzak, Jakob Bro… És el destí d’un saxofonista increible e incansable.

CHRISTIAN SCOTT “Ferint sensibilitats”

CHRISTIAN SCOTT

“Ferint sensibilitats”

Christian Scott és el músic de moda del jazz actual. L’últim cop d’efecte del trompetista de Nova Orleans és diu Yesterday You Said Tomorrow: un treball gravat en el llegendari estudi d’en Rudy Van Gelder, on Scott desxifra les seves constants vitals amb un maridatge d’influències clàssiques i emotives textures contemporànies que delimiten noves fórmules per al jazz. Sens dubte, un tipus dotat per ferir sensibilitats.

 

Image

Christian Scott, Festival de Jazz Terrassa 2011 (foto©Quim Cabeza)

 

De ben petit que se li veia el llautó. La seva mare mai va dubtar de les evidents capacitats musicals del seu fill; per com escoltava la música, per com desxifrava els instruments, pel seu interès voraç envers el jazz…: “La meva mare sempre estava escoltant música. Fa anys, anant en cotxe amb ella, recordo que vaig embogir escoltant alguna cosa del meu tiet, en Donald Harrison. De fet, aquell mateix dia va entendre el meu interès per la música. Com també recordo quants dies varem passar -jo i la meva mare- asseguts a la taula de la cuina fent els deures de música…”, explica.

Ser eclèctic és un factor determinant que en molts casos esdevé per herència; en el seu cas, també per una intensa inquietud intel·lectual: “Sempre he escoltat molta música! Així que tinc influencies musicals que provenen dels clàssics del jazz com Clifford Brown, Miles Davis i el seu llegendari Kind of Blue, John Coltrane, Dizzy Gillespie…, però també del hip hop, el soul i el R&B. Com també m’agrada Chopin, Tchaikowsky, Bach… o Hendrix, AC/ DC i Bob Dylan”.

Donald Harrison, Jr -excel·lent saxofonista i oncle del trompetista-, va ser una inspiració i una escola per un jove Scott amb ganes de menjar-se el món: “Amb el meu oncle vaig tenir la primera experiència professional dins la música; amb catorze o quinze anys vaig començar a tocar amb la seva banda. De fet, vam estar dos anys de gira continua; temps que vam aprofitar per gravar el que ha estat el meu primer disc d’estudi, Paradise Found (Fomp, 1999). Uns anys més tard i desprès d’haver tornat del Berklee College of Music de Boston, Real Life Stories (Nagel Heyer, 2002) va significar un gran repte per mi i el primer cop que em vaig sentir “músic professional”. Fa quatre anys, Survivor (Nagel Heyer, 2006) va suposar la nostra tercera col·laboració; un disc molt diferent als altres, amb diferents cares, molt ric en matisos…”, explica.

Rewind That (Concord Jazz, 2006) va representar el seu primer treball personal i un còctel de influencies amb grans carregues de sinceritat per un jove de 22 anys. En directe, el disc va comptar amb col·laboradors d’excepció com Mos Def, Jill Scott o X-Clan. “Signar amb  Concord Jazz ja va ser un gran repte en si mateix. Encara que era molt jove quan em vaig enfrontar a Rewind That, haig de reconèixer que en guardo un gran record. En aquest disc apareixen moltes coses, sentiments barrejats… suposo que un resum de  com em sentia en aquell moment”, comenta el trompetista.

Anthem (Concord Jazz, 2007) (“Adaptació antediluviana” inspirada en el devastador “Katrina”) va significar -pel seu plantejament, la seva trama creativa, l’exigent treball de grup i una filera de premis que ho reafirmen- un punt d’inflexió dins la seva carrera professional: “Vaig intentar escriure alguna cosa representativa del que estava passant en aquell moment i que tant directament m’havia tocat viure. De fet, i veient que tot plegat m’estava afectant emocionalment i creativament, vaig decidir que aquesta afecció fos inspiradora. Reconec que Anthem és un disc instintiu i una reacció excepcional envers una experiència única i despietada que em va canviar la vida i la perspectiva de tot plegat. Quasi un gest d’impotència. Durant el procés creatiu, vaig tenir la sensació de posar música a alguna de les imatges que veia. També el fet de gravar el disc amb el meu propi disseny de trompeta va fer-lo especial. És cert que aquest disc va ser adulat i reconec que els premis estan bé, però no cal fer-ne un grà massa”, recorda.

Live at Newport (Concord Records), un directe gravat el 9 de agost de 2008, en el JVC Jazz Festival de Newport va significar el quart treball del trompetista i un altre manera de enfocar el millor del seu repertori en doble format d’imatge i so. “Em venia de gust fer-ho. A més, tot plegat es va posar de cara per poder gravar en condicions a Newport…”, diu.

Un graó més, un títol eloqüent i tot un recull de bones intencions; això és Yesterday You Said Tomorrow (Universal, 2010). “Amb el títol volia captar la connexió -quasi inseparable- que per a molts músics existeix entre la influencia de la musica amb la qual s’han format, es a dir, els clàssics i el present. Crec que alguns temes dibuixen prou bé aquest fet i donen sentit al títol. Volia recollir l’essència de la música feta als seixanta amb conceptes més actuals i les possibilitats tècniques d’ara. Així, gravar en uns estudis com els Van Gelder Studios va representar tota una garantia. A més, en Rudy (Rudy Van Gelder) és un tipus amb un bagatge brutal i amb un gran talent dins l’estudi. Tot sembla molt més fàcil al seu costat; no és el típic enginyer que et marca en excés ni tampoc el prototip de productor que tot li sembla bé”, analitza.

El seu talent musical és immediatament proporcional a la seva implicació social. De fet, Christian està, des de fa anys, involucrat en tot tipus de projectes educatius i socials. “L’educació és fonamental. És molt important que la gent jove estigui activa, fent coses útils… Si no els motives, es passaran el dia veien la televisió o perdent el temps amb la consola; necessiten estímuls per reaccionar i la música és un reactiu perfecte contra l’apatia per què et remou la teva part creativa i et fa pensar”, conclou.

Abans de tancar l’entrevista, li recordo el seu recent pas pel Jamboree on, i arrel del cinquanta aniversari de la sala barcelonina, penja una magnifica fotografia d’en Christian Scott d’una de les seves parets. Un honor que em reafirma.

Black Joe Lewis & The Honeybears “Soul del siglo XXI”

Image

Black Joe Lewis and The Honeybears (foto©Quim Cabeza)

 

Lugar: Sala Sidecar, Barcelona

Fecha: 3 de octubre de 2011

Formación:

Joe Lewis
Matt Strmiska
Zach Ernst
Bill Stevenson
Jason Frey
Derek Phelps
Joe Woullard

Formados en 2007 en Austin (Texas), Black Joe Lewis y sus Dulces Ositos recorrieron las Americas durante 2008 antes de grabar su primer y excelente álbum, “Tell ‘Em What Your Name Is!”: las coordenadas del proyecto ya estaban establecidas sobre un eclecticismo rítmico donde asentar las creaciones incisivas de su líder. Eso es, un auténtico cocktail de influencias donde el blues les viene por cuna, el soul por instinto y el rock por transgresión. Hay quien ha dicho que son la conexión perfecta entre los Stooges de Iggy Pop (lo versionaron) y James Brown; a mi me vale. Hay quien los ha calificado de punk-soul; también sirve la etiqueta. Incluso algunos han escrito que Black Joe Lewis & The Honeybears han redefinido el soul; ¿por qué no? Sea como fuere, ahí queda la buena acogida que tuvo su primer trabajo y la certificación de su reciente “Scandalous” que no hace más que confirmar la calidad del grupo. A lo que vamos… ¿pueden ser rentables siete tipos encima un escenario? La respuesta es evidente… pero para el público que fue a verlos al Sidecar el pasado lunes lo fue, sin duda; incluso con las deficiencias que siempre envuelve una pequeña sala como el Sidecar de Barcelona. Los tejanos repasaron de arriba a abajo sus dos discos, reconfigurando corrosivamente puntales en su relicario como “Black Snake”, la energía de “Booty City” o el ferviente “Livin’ in The Jungle” y dejándose el pellejo durante casi dos horas de proverbial concierto. Lo dicho, apuesta segura.

Por Quim Cabeza

SANDRA REHDER & GUSTAVO BATTAGLIA QUARTET “Tango clásico para el siglo XXI”

Image

Sandra Rehder Quartet (foto©Quim Cabeza)

Los puristas hablan de la imposibilidad de escuchar tango de calidad fuera de Argentina. Dicen los entendidos del lunfardismo (léase lenguaje propio del tango) que en Europa existen particularidades del género pero sin la autenticidad necesaria. Ahora que Argentina ha recuperado el tango -rescatando clubs, discográficas y el gran ambiente de los años cincuenta-, también Europa parece rendirse al género.

Por Quim Cabeza

Sandra Rehder y Gustavo Battaglia llevan más de seis años trabajando juntos, compartiendo apasionadamente su entusiasmo por el tango. Su mimetismo interpretativo les ha catapultado como pareja-referencia dentro del género donde destacan por su intensidad y hondura expositiva. El dueto Rehder & Battaglia no ha perdido la frescura de la improvisación con los años y sigue conservando –desde el oficio y la experiencia-  el profundo  lenguaje del tango argentino.

Con la intención de conservar el espíritu transgresor, lúdico y arrabalero del tango, la pareja ha decidido crecer sobre una nueva propuesta a cuarteto, con la brillantez de Pablo Giménez (flauta travesera) y la magistralidad rítmica de Salvador Toscano (percusión). Es un proyecto surgido desde la autenticidad…, priorizando su esencia, su espíritu rebelde y la pureza del tango histórico. El repertorio del combo argentino pretende acercarse a los ritmos canyengues y al melodrama irónico de los primeros tangos de principio de siglo XX, con la misma sutileza y sentido humor que lo hacían los clásicos, entre valses y milongas, pero sin obviar la actual vigencia del género e incluyendo algunas composiciones de autores actuales a su arenga.

“Somos nuestra memoria, somos ese quimérico museo de formas inconstantes, ese montón de espejos rotos” Jorge Luis Borges (1899-1986) Escritor argentino.