ROY HARGROVE “MELODIES DE SEDUCCIÓ”

ROY HARGROVE

“MELODIES DE SEDUCCIÓ”

Roy Hargrove, revista Jaç 2010

Roy Hargrove, revista Jaç 2010

 

Els vint anys de trajectòria professional d’en Roy Hargrove són un fet ineludible; una fita que cal compartir. Amb el seu recent “Emergence” –amb Big Band inclosa- i el nomenament del texà com a Jazzterrasman del 2010 dins la propera edició del festival Terrassa, les dos dècades de bufera creativa d’aquest neoboper felí comencen a tenir dimensions històriques.

 

Image

Roy Hargrove, Festival de Jazz de Terrassa 2009 (foto©Quim Cabeza)

 

Amb un talent immens, Roy Hargrove va ser un dels capdavanters d’aquella etiqueta generacional (“The Young Lions”) que, com ell, musics com Antonio Hart, Nicholas Peyton, Jesse Davis, Marcus Roberts o Christian McBride van rebre a principis del noranta. En sintonia amb molts d’ells, el projecte del trompetista ha anat creixent sobre un quintet de jazz autèntic que fa més de vint i dos anys que camina incansable. En paral·lel, un projecte dúctil i enginyós anomenat The RH Factor que li ha permès totes aquelles llicencies creatives que el costumisme del seu projecte jazzístic no hagués admès.

Sonny Rollins, Jimmy Smith, Roy Haynes, Oscar Peterson, Herbie Hancock o Dizzy Gillespie han inclòs en els seus projectes al que sigui, molt possiblement, un dels millors baladistes de la història del jazz.

Intuïtiu. Sembla que el seu sedàs musical hagi escopit l’innecessari per relligar tot allò que realment admira…; des de la ductilitat d’en Freddie Hubbard, passant per les melodies de Clifford Brown, la personalitat de Fats Navarro, els cops genials de Miles Davis, l’expressivitat de Lee Morgan o el tradicionalisme jazzístic de Wynton Marsalis. Tot i així i sense desmentir la evidencia, en Roy sempre parla de l’influencia que va exercir David “Fathead” Newman al començament de la seva carrera professional: “Vaig coincidir amb en David quan encara era molt jove. El seu talent i la seva complicitat em van seduir. Va ser la meva primer experiència amb la improvisació, entenent l’espontaneïtat musical i el factor creatiu de la musica en directe. En David va ser tota una inspiració, sens dubte. No cal dir que altres musics com Ornette Coleman o Cecil Taylor són escola per si mateixos; músics que en el seu moment van canviat les estructures formals…; com Parker, Gillespie, Davis o Coltrane”, comenta.

Una bona formació pot ser determinant. Roy Hargrove va coincidir amb Wynton Marsalis quan el primer encara era un estudiant a Dallas. Marsalis va quedar captivat amb el potencial del jove trompetista texà i li va fer un lloc dins els seu projecte al temps que li aconsellava, insistentment, que estudiés: “Ja era un músic de prestigi quan el vaig conèixer i, evidentment, varem parlar de moltes coses… Tot i això, recordo que em remarcava la importància d’una bona formació…; que la continuïtat del treball i una educació musical adient em farien millor músic. I així ho vaig fer. La meva etapa en el Berklee College of Music va resultar curta però profitosa: vaig aprendre força, vaig tenir excel·lents professors -com en Cannonball Adderley, Billy Pierce o en Jimmy Cobb- i bons companys amb qui compartir inquietuds, jams… L’escola és una etapa molt important: encara ets jove, tens dubtes, poques possibilitats de tocar i molta necessitat de fer-ho. Com el que més m’agradava era tocar i sabia on estava la “pomada”, desprès d’un any a la Berklee me’n vaig anar a Nova York per continuar estudiant a la New School’s Jazz and Contemporany Music mentre entrava i sortia del clubs… Va ser un període inoblidable”, recorda amb nostàlgia.

Bobby Watson li va donar la mà a Nova York amb la participació del trompetista en un dels seus projectes d’estudi. Mentrestant, Hargrove feia de les seves  al costat de Ricky Ford, Carl Allen i la Superblue Band de Don Sickler: “Vaig coincidir amb en Bobby en un concert… Va ser la primera gravació que vaig fer a Nova York i una excel·lent experiència. Realment vaig aprendre molt al seu costat per què es un tipus que es mou per molts gèneres amb sofisticació, tant a prop del soul com del blues, amb uns arrengaments i un treball harmònic fantàstics. Desprès varen venir altres coses…”, diu.

Tot i tenir Nova York com a centre d’operacions, a finals del vuitanta Hargrove té l’oportunitat de marxar a Europa durant un temps per tastar nous plats per la seva cuina,  compartint escenari amb Clifford Jordan, Jerome Richardson o el mateix Tete Montoliu. Més tard es retrobaria amb altres festivals europeus dins aquell vaixell d’estrelles anomenat The Jazz Futures: “Va ser una etapa curta però profitosa. Gràcies a Larry Clothier (exercint de manager) vaig entrar dins l’agenda d’alguns festivals de jazz de Europa on vaig tenir la possibilitat de tocar amb gent important. Anys més tard vaig tornar-hi per estar una temporada a Holanda. Allí vaig contactar amb molts músics europeus… Fins i tot vaig tenir l’oportunitat de tocar amb la WDR Big Band de Alemanya”, recorda.

El primer disc sempre es determinant dins la carrera de qualsevol músic. Sembla com si tot anés a una sola carta. Moltes coses a dir, poc temps i menys pressupost. D’aquell notable “Diamond in The Rough” (Novus) ja han passat vint anys: “¡El temps passa molt ràpid! Era molt jove. Recordo que les gravacions van anar molt bé… Ben mira’t, “Diamond in The Rough”sona molt “vuitanta”; la producció el va marcar, sens dubte. El que està clar és que si gravés els “solos” avui… serien molt diferents. Però d’això ja fa vint anys, ¿oi?”, explica.

Desprès del reconeixement d’aquell excel·lent i rentable “The Vibe” (Novus, 1992) -on, a més del seu quintet, el trompetista va comptar amb col·laboracions importants com les de David Newman, el trombonista Frank Lacy i les tecles Jack McDuff-, Hargrove i la seva colla (Gary Bartz, Ron Blake, Marc Cary, Andre Hayward, Gregory Hutchinson i en Rodney Whitaker) publiquen un darrer treball amb Novus, “Roy Hargrove of Kindred Souls, Live” (Novus/RCA, 1993): “Aquest disc representa el final d’una etapa important. Crec que va ser una decisió encertada el fet de treure un disc en directe amb Novus com a final de cicle. Penso que vam aconseguir un grau de complicitat interessant. No sé… va ser molt emotiu tot plegat”.

De l’alternativitat de Novus a la primera divisió del jazz amb Verve. Un canvi important en tots els sentits que, de cop, varen situar al texà a primera línea: “Era una oportunitat única que, a més, va comportar un projecte com “Roy Hargrove Quintet with the Tenors of Our Time” (Verve, 1994). Treballar amb en Joe Henderson, Johnny Griffin, Joshua Redman, Brandford Marsalis i Stanley Turrentine, tots plegats… ¡Va ser fantàstic!”, comenta.

Les seves inquietuds musicals l’han portat a mantenir-se “infidel” amb el seu propi projecte jazzístic. Així, i en paral·lel, The RH Factor esdevé una vàlvula d’escapament on pot incloure tot allò que no entra en el registre del seu quintet però, que d’altra banda, li aporta més concerts: “No només estic influenciat pel jazz, també m’agrada la música de KRS-One (el projecte de hip hop de Kris Parker), The Wu-Tang Clan o Earth, Wind and Fire. Això fa que, instintivament, incloguis dins els teus treballs altres coses. The RH Factor em permet llicències creatives. Com comentaves, “Hard Groove” (Verve, 2003) es un bon exemple de tot això. De fet, pots trobar dins el mateix sac a gent com Erykah Badu, Common o Marc Cary. “Hard Groove” va ser una experiència fantàstica amb el qual varem girar durant dos anys. Tot i que The RH Factor m’encanta, ara per ara i amb la feina de “Emergence”, tinc el projecte una mica aparcat”, explica.

Aquesta mixtura d’estils no esdevé per casualitat. De fet, les influencies paternes provenen del gospel, el soul, el funk…, conformant un enriquidor univers musical on també hi ha cabuda per la música llatina. Una bona mostra d’aquest influx va ser la publicació d’un directe gravat a Itàlia amb col·laboradors de pes com el tristament desaparegut Miguel “Angà” Díaz, José Luís Quintana, Horacio “El Negro” Hernández, David Sánchez, Russell Malone o el mateix Chucho Valdés amb els quals va guanyar el grammy al millor disc de jazz llatí de 1998: “ Et mentiria si et digués que vaig entrar dins la música llatina per la influencia directa de la música cubana. Realment els primers coneixements que tinc provenen de clàssics del jazz nord-americà. Amb el temps, vaig recuperar aquesta inquietud musical arrel d’un viatge a Cuba el 1996. Si t’agrada la música, moure’t i ballar, la música llatina és magnètica. Cal deixar-se anar… M’hi vaig enganxar de ple desprès de participar en un festival a La Habana. Arrel de tot això sorgeix “Habana” (Verve, 1996) i Crisol -el grup que em recolzava”, recorda.

Tot i aquesta inquietud, i de la seva capacitat per mesclar gèneres, sembla que el flamenc encara no…: “M’agrada molt el que he escoltat però no he tingut la possibilitat d’endinsar-m’hi. Sé que molts músics cubans treballen amb músics catalans vinculats amb el flamenc (Hargrove va treballar amb el Miguel “Angá” Díaz, gran conguero cubà i resident a Barcelona fins la seva mort, ara fa un parell d’anys). No fa gaire que he començat a introduir-me en el Tango…i potser, més endavant, entri en el flamenc. El flamenc és un altre món, que escolto amb molt respecte i que només hi entraria si tingués la possibilitat de estudiar a fons. Tot i la distància, “Sketches of Spain” de Miles Davis és un disc de referència per mi i un vincle directe”, reconeix.

“Emergence” representa l’últim gran repte del trompetista. Un treball de grans dimensions, gravat amb una Big Band de dinou músics…: “¡Una bogeria! “Emergence” (Universal, 2009) és un treball molt complexa. Tot ha canviat moltíssim en relació als altres discos per què ja no hi ha singularitats com fins ara sinó un treball de conjunt titànic”, comenta.

Internet ho ha redibuixat tot i les grans produccions són, efectivament, grans bogeries difícils de portar a la pràctica: “Realment “Emergence” representa un treball -quasi exclusivament- d’estudi per què difícilment podré girar pel món amb una Big Band com aquesta. Avui en dia, ¿qui pot pagar un projecte així? Faré alguns concerts pels Estats Units però sortir del continent amb tanta gent… N’era conscient però em venia de gust fer alguna cosa de concepció clàssica. Projectes petits n’hi ha molts, en canvi, fer una cosa a gran escala… A Terrassa hi seré però en un format més petit, es clar ”, analitza.

Un cop més, la seva vesant eclèctica ha fet que en aquest disc -tot i el tradicional disseny i la seva clàssica concepció- apareguin standards, soul, jazz llatí…: “No sé, crec que calia veure com sonaven alguns temes en gran format. És cert que “Mambo Roy” l’havia gravat anteriorment però em venia de gust escoltar-la d’un altra manera. “Everytime We Say Goodbye” és un clàssic d’en Cole Porter que m’agrada molt i “Roy Allan” un tall que he dedicat al meu pare on pot escoltar-se les influencies del soul que ell tant estimava”.

Tot i que anys enrere Hargrove va tenir la possibilitat de treballar en Big Band, un altra vegada els camins musicals de Wynton Marsalis i Roy Hargrove tornen a retrobar-se quan Marsalis inclou dins el seu itinerari la Big Band del Jazz at Lincoln Center Orchestra i ara Hargrove entra en estudi per publicar aquest “Emergence” amb el mateix format: “Marsalis sempre serà un referent. Un músic únic, dotat…i que sempre miro de reüll. Però, en aquest cas, ha estat una coincidència en el temps; res més. Em venia de gust i es podia fer”, explica.

La seva pròxima visita al festival de Terrassa serà la seva setena participació. Llunyans records per una ciutat que estima el jazz i que aquest any li atorga al trompetista el Jazzterrassman 2010: “Ja deu fer sis o set anys de l’última vegada que hi vaig ser-hi, ¿oi? Recordo que Terrassa era una ciutat no gaire gran… on em va sorprendre el fet que tingués un festival tant important, ben arrelat, amb tanta història… En guardo bon record. El fet que m’hagin donat aquest premi m’afalaga. Sempre és bonic que la gent et reconegui la feina i si, a més a més, aquest reconeixement ve d’un festival de jazz… ¿Què puc dir? ¡És fantàstic!”,conclou.

LES CLAUS DEL ÉXIT

 

Raynald Colom –un dels millors trompetistes que ha donat el país- desxifra les claus del músic nord-americà parlant sobre els seus millors treballs discogràfics amb “poca objectivitat”. No se’n amaga; i és que la passió i el reconeixement que sent en Raynald per el músic texà són indescriptibles: “Des de ben petit que el segueixo incondicionalment. Molts han estat els trompetistes que m’han influenciat -des de Miles Davis fins a Wynton Marsalis- però cap ho ha fet com en Roy. Crec que és un jazzman autèntic, amb molt talent, sincer… de veritat”, explica en Raynald.

“Of Kindred Souls-Live” (Novus/RCA, 1993)

¿Què puc dir d’aquest disc? Va ser un regal de la meva mare; un disc que es va quedar dins el meu equip de música durant un any, sonant dia i nit. Vaig aprendre molt amb ell; en vaig treure “solos”…Va ser el principi de la meva petita “obsessió” pel Roy. No sé, reflexa tot el potencial del grup en directe, amb un impressionant Marc Cary i un Rodney Whitaker sensacional. ¡El primer tall del disc em continua emocionant!

“Roy Hargrove Quintet with the Tenors of Our Time” (Verve, 1994)

¡És un dels meus favorits! No sé si hi ha cap disc d’en Roy que aconsegueixi una cohesió musical tant brutal com en aquest treball. Desprès de tants anys, el continuo escoltant amb la mateixa intensitat.

“Habana; Roy Hargrove’s Crisol” (Verve, 1997)

Representa l’element cubà dins la seva discografia. Una bomba llatina que li va permetre compartir musica amb en Chucho Valdés i el desaparegut “Anga”. Curiós és el fet que el disc, tot i estar gravat en directe, no es va enregistrar a Cuba sinó a Itàlia. Destacar la participació del gran Gary Bartz que, a més, va incloure un tema excepcional com és “Nusia’s Poem”.

“Family” (Verve, 1995)

És difícil resumir el que sento per aquest disc… Un treball excel·lent on apareix Walter Booker, el meu “germà” Jesse Davis i un jove Karriem Riggins a la bateria (ara un dels millors productors de hip hop de moment). Per la seva part, ¡Roy està exultant amb les balades!

“Parker’s Mood” (Verve, 1995)

En trio, amb el Christian McBride al baix i el Stephen Scott a les tecles. “Parker’s Mood” és un disc concebut de manera tradicional, amb un gran repertori  i tres amics tocant amb comoditat. A tot això, el fet que tot funciona sense la necessitat d’un baterista; el que ells anomenen “no drums”.

“Moment to Moment” (Verve, 2000)

¡Roy Hargrove en estat pur! : Balades de primera… ¡Per plorar de gust! Possiblement el disc més tendre d’en Roy i on apareixen melodies que són poesia musical.

“The RH Factor, Hard Groove” (Verve, 2003)

Va ser un projecte molt necessari per una generació que va créixer amb el jazz i també amb el hip hop. Un treball pensat per compartir amb amics, com el mateix D’Angelo (amb qui ha gravat una delícia titulada “Voodoo”)  o la mateixa  Erykah Badu.

“Emergence” (Universal, 2009)

Una gran producció. Per destacar, el tema “Roy Allan” –que va enregistrar per “Family” i que va dedicar al seu pare- o el fantàstic “September in the Rain” -cantat per ell mateix amb un “swing”… Aquest últim tall em recorda un concert que va fer a Terrassa…; li va dedicar aquest tema a la meva mare que llavors li feia de road manager.

http://www.jazzterrassa.org/ca/fitxes/concert.cfm?id_concert=4447

Jazz Terrassa ha volgut premiar en aquesta edició amb el seu guardó a Roy Hargrove, que es convertirà en el vuitè Jazzterrassman, el músic més jove en rebre’l. El nomenament l’afalaga “Sempre és bonic que la gent et reconegui la feina i si, a més a més, aquest reconeixement ve d’un festival de jazz…Què puc dir? És fantàstic! (Entrevista de Quim Cabeza, publicada al nº 30 de la Revista Jaç, febrer-març 2010).
Amb quaranta anys, aquest trompetista texà amb dues dècades de carrera i un talent desbordant estrena el seu 14è disc com a líder, ‘Emergence’ (Universal, 2009), enregistrat amb una big band de dinous músics, un treball d’estudi difícil de treure en gira. A Terrassa celebrarà el lliurament del premi amb un concert a quintet, la banda que l’acompanya darrerament i que es presenta a la Nova Jazz Cava, en la que serà la seva única actuació a l’Estat Espanyol.
Deixeble de Wynton Marsalis, guanyador de dos premis Grammy, està considerat un dels millors trompetistes del jazz internacional. Hargrove viatja des de la tradició al funk i al hip hop, i reconeix influències de gospel, soul i latin jazz.
Aquesta serà la seva setena vegada que trepitja escenaris egarencs –la sisena al Festival-; la última va ser fa sis anys amb el seu projecte paral•lel RH Factor, una formació heterodoxa amb la que es permet més llicències que a quintet i amb qui combina el jazz amb, funk, groove, funk, hip hop i rhythm & blues.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s