KENNY BARRON “El domador de pianos”

Image

Kenny Barron with Roy Haynes and Charlie Haden

 Amb un talent inusual per a la melodia, kenny Barron s’ha convertit en un gran referent del piano de jazz actual. La seva capacitat instrumentistica no passar inadvertida per a un Gillespie amb bon olfacte per a captar musics per a les seves formacions. A partir d’aquí, Barron es va convertir en un pianista molt cotitzat que li va permetre treballar per a gent tant important con Yusef Lateef, Joe Henderson, Freddie Hubbard, Buddy Rich, Ron Carter, Chet Baker, Benny Carter, Ornette Coleman o Stan Getz. Amb el temps, el pianista va començar a declinar treball forani per a centrar-se en les seves pròpies creacions on destacar treballs tant interessants com What If (Enja, 1986), Other Places (Verve, 1993), Wanton Spirit (Verve, 1994) o Swamp Sally (Verve, 1995). Encara pendent de ser publicat, l’última projecció del pianista serà en quartet i es dirà Live and Slowly.

 

 Per Quim Cabeza

Caram!, tens un curriculum molt extens…(riu) No sé, què et sembla si comencem pel principi i m’expliques com vas començar a interessar-te per la música; si et ve de família…? Els meus pares no van dedicar-se professionalment a la música però en canvi a casa hi havia sempre alguna emissora posada, ja saps… De fet, tots els meus germans els encantava la música i tocaven una mica el piano, encara que no s’hi van dedicar professionalment. Només el meu germà Bill (Barron) -que ja està mort des de fa anys-, i jo, hem estat els únics de la família que ens ho varem prendre seriosament. De fet en Bill, com era bastant més gran, va ser el meu primer mestre… És més, la meva primera incursió professional va ser dins el seu grup. El que sí recordo molt bé és que durant uns anys a casa hi havia un sol piano…, així que eren deu mans per a un sol instrument.

Voldria que m’expliquessis les teves primeres experiències com a músic professional… Crec que una de les primeres incursions dins l’ofici la vas fer al costat d’en Philly Joe Jones…  I tant! Vaig treballar un temps dins el projecte de Philly Joe Jones. De fet, jo encara estava al institut quan vaig tenir la possibilitat de treballar amb ell, així que ja pots imaginar-te quina il·lusió em va fer. Ara no recordo exactament per quina raó va venir en Philly Joe a Filadèlfia -on he nascut i on vaig viure fins l’adolescència- però mitjançant el meu germà varem contactar-hi…

Uns anys més tard, ja a Nova York, vas treballar de valent amb gent tant gran com en Freddie Hubbard, Roy Haynes, Lee Morgan, James Moody…però, sens dubte, el teu gran repte va venir quan et va cridar el Dizzy per formar part del seu projecte. “Tu mateix. Això va ser el 1962, jo estava treballant amb el James Moody i en Dizzy (Gillespie) buscava urgentment un pianista perquè en Lalo Schifrin –que havia estat durant anys pianista i arranjador d’en Dizzy- va marxar per no sé quina raó… Total que en Dizzy va donar veus, que van arribar a en Moody i aquest m’ho va dir a mi. Inicialment només em va cridar per a fer alguns concerts però hi vaig estar-m’hi quatre anys. Va ser una experiència increïble, plena de gran moments, on vaig aprendre moltíssim…, tot el tema harmònic, un reguitzell de ritmes llatins, el fet d’entendre el piano com un tot, ja saps, de la mateixa manera que un baterista utilitza les quatre extremitats…”, analitza.

Vas continuar treballant a Nova York amb gent com en Stanley Turrentine, Milt Jackson o Buddy Rich. A principis del setanta vas coincidir amb el Yusef Lateef amb qui vas estar força temps… “ Jo vaig conèixer en Lateef (Yusef) a Filadèlfia, quan encara estava a l’institut i ell de gira. Anys més tard em va cridar –estant ell a Detroit- per treballar plegats en una història…; jo devia tenir com disset anys i, per tant, encara era molt jovenet. Anys més tard, en Yusef em torna a trucar. De fet, ell va trucar a en Jimmy Heath que, finalment va ser qui em va dir que Lateef buscava un pianista. Aquesta va ser la definitiva, ja que vam treballar junts un munt de temps. En aquell moment en Leteef tenia un grup increïble i vaig aprofitar l’oportunitat que se’m brindava. Amb ell vaig aprendre el concepte real de llibertat, com improvisar de debò…”, explica.

El 1974 edites el teu primer treball en solitari, Sunset to Down (Muse label, 1973)… “És cert que quan arriba aquest moment tens una sensació de descontrol absolut. A més, hi ha una pressió afegida important. Sigui com sigui, “Sunset to Down” va suposar un repte brutal per a mi. Tot i que amb els anys l’escolto i veig tot de cosetes que…, ja saps, vulguis o no era molt jove. Tot i així crec que va ser un moment molt especial. Haig de dir que el quartet que va gravar el disc era increïble amb en Bob Cranshaw, Freddie Waits, Richard Landrum i Warren Smith. A més el disc tenia la conya de que a més d’en Waits a la bateria, Landrum i Smith eren percussionistes, fet que li donava al treball un segell diferent. La producció va ser força precària perquè tampoc tenia masses diners…”, comenta.

A aquella època, poc desprès de gravar el teu disc vas entrar dins el projecte de Ron Carter… “Va suposar un altre repte important; no només pel fet de treballar amb un dels contrabaixistes més importants que ha donat el jazz sinó perquè el grup que tenia era increïble i molt exigent. En Ron (Carter) era un tipus amb les coses clares, que et deia de manera sintètica el que volia fer i com volia que ho fessis. Amb ells vaig aprendre a moure les dinàmiques amb delicadesa. Era un projecte on tot plegat funcionava de manera directe i fàcil”, reconeix.

Amb en Carter vas gravar uns quants àlbums importants, com aquell Pastels (Original Jazz Classics), Yellow and Green (3D, 1976)  o Piccolo (Milestones Records, 1977)… “És cert. A més tots força diferents perquè dins aquell “Pastels” hi havia molta corda…; en canvi Yellow and Green era molt contundent, més pop sí vols, amb la producció d’en Rudy Van Gelder que sempre és un valor afegit. Grans moments, sí senyor!”, diu.

Per la seva part, Piccolo -un excel·lent treball d’en Ron-, va suposar el contacte amb Buster Williams i el baterista Ben Riley amb qui vas acabar formant el teu trio. “Ens trobàvem a gust tocant plegats… i quan un s’hi troba bé tocant no cal donar-hi més voltes, sinó fer-les. Com pots veure, m’agrada més tocar que xerrar; o és el mateix? (riu)”, es sincera.

De fet, d’aquell trio va sorgir aquell projecte anomenat Sphere amb el qual uns anys més tard vas gravar excel·lents treballs com aquell primer titulat Four in One (Elektra, 1982) “Això va passar als vuitanta. Vam engegar aquell projecte amb en Charlie Rouse, en Buster (Williams), en Riley (Ben) i un servidor. Fins la mort d’en Charlie, Sphere va suposar un camí paral·lel per nosaltres. Després de la seva mort vam gravar un disc amb Gary Bartz –substituint en Charlie- i es va acabar. El que va començar com un tribut a Monk (Thelonius) desprès va « degenerar » per tocar el que ens venia de gust… Crec que el quartet era molt bo i vam aconseguir un so fantàstic i bons arranjaments dins l’espectre d’en Monk“, reconeix.

Tot i que a finals dels setanta vas gravar amb gent tant important com Eddie Lockjaw Davis, Eddie Harris, Sonny Stitt i Harry “Sweets” Edison”, Stan Getz va suposar un altre gran empresa, molt diferent al que havia fet fins aleshores i enregistrant grans discos com Serenity (Emarcy, 1987), Anniversary (Polygram, 1989) o People Time (Verve, 1992). A més, Getz tenia fama de bevedor… “Quan vaig entrar dins el seu projecte, en Stan (Getz) estava net! És cert que havia pres de tot i que era un tipus difícil quan prenia alcohol…, però, en canvi, era un tipus encantador quan estava bé; un tipus seriós, molt creatiu, sempre pensant en música… Crec que el fet d’estar sobri va propiciar que els discos d’aquella època fossin tant i tant bons. Era un músic amb una capacitat melòdica increïble i un so espatarrant”, explica.

Durant tots aquest anys i dins els diferents projectes on has participat, has estat directe o indirectament nominat per als grammys jazzistics en diferents ocasions. Amb Stan getz i aquell People Time. També nominat va estar aquell Spirit Song (Polygram, 2000) on estava David Sánchez i Eddie Henderson. I més tard amb Wanton Spirit (Verve, 1994) i Night and The City (Polygram, 1996) on dialogaves amb Charlie Haden. De fet, aquests tres àlbums van ser nominats pel treball global i l’execució! “Wanton Spirit  no només és un excel·lent treball sinó que a més vam realitzar un treball de producció increïble; ostres! ara no recordo com es deia el productor… (busco i trobo la resposta: Jean-Philippe Allard) Tant és, sigui com sigui va fer una feina molt bona. L’àlbum sona molt bé, tot ben empastat, amb un so voluntàriament pesat. És un disc que m’agrada molt perquè va suposar un canvi de direcció important per a mi. D’altra banda Night and Day és un bon disc conjunt amb en Haden (Charlie) al contrabaix i en Roy Haynes als timbals. També va obtenir un parell de nominacions. Sona molt fresc…”, analitza.

No voldria oblidar-me de comentar la feina que vareu fer plegats amb la Regina Carter i aquell Freefall (Verve, 2001)… “L’experiència amb la Regina (Carter) va ser fantàstica. És una violinista increïble i una excel·lent persona. Sincerament crec que Freefall es mereixia la nominació als grammy d’aquell any. Recordo especialment un tema dels disc, “What If”, que vam gravar espontàniament, sense papers, amb el micròfon obert i amb una sola presa”, recorda.

Fa un parell d’anys vas editar un molt bon treball, “The Traveler” (Sunnyside, 2008), on estaven entre altres, Francisco Mela i Kiyoshi Kitagawa. Actualment, i un cop recompost novament el trio -ara el formen Kiyoshi Kitagawa i Johnathan Blake-, estàs a punt de editar un nou treball que sortirà, possiblement, l’any vinent, oi? “Tot i que dins el trio està Blake (Jonathan), per a la gravació del disc he comptat amb Ben Riley Fins i tot, et puc avançar el títol, Live and Slowly, tot i que encara manquen algunes coses, com les masteritzacions…”.

 D’un temps ençà que has engegat una nova empresa, possiblement la més complicada de la teva carrera professional: un piano i res més “És veritat que molta gent té pànic al fet d’enfrontar-se sol al piano i la responsabilitat que això comporta. Estàs nu!! Reconec que moltes vegades penso com se’n va passar pel cap plantejar-me aquest projecte però d’altra banda arribes a llocs realment interessants que amb grup seria molt difícil, i ara m’hi trobo bé”, conclou.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s