MARCUS MILLER “El precipici de les quatre cordes”

MARCUS MILLER

“El precipici de les quatre cordes”

MIles  Davis & Marcus MIller

Miles Davis & Marcus MIller, Revista Jaç 2011

Miles Davis sabia com regirar la ment dels seus seguidors i com provocar als seus detractors. De fet, el geni sempre anava un pas endavant i quan va escollir a Marcus Miller –no oblidem que Prince havia estat la seva primera aposta- per produir i responsabilitzar-se d’aquell Tutu (Warner, 1986), sabia molt bé quines serien les conseqüències que comportaria un creuament intencionat entre jazz, funk i r&b, i la inclusió premeditada de tecnologia variada. La polèmica estava servida.

Sigui com sigui, Davis tenia la peça perfecta: un tipus jove, amb una tècnica envejable, un instint voraç i un feeling espatarrant que havia utilitzat per desacomplexar les seves tardes d’adolescent com a músic de sessió al costat de Donald Fagen, Roberta Flack, Aretha Franklin o George Benson, mentre es recorria els millors clubs de Nova York.

Actualment i arrel dels vint i cinc anys de la gravació d’aquell memorable treball, Marcus Miller ha desempolsat les seves essències per “revisitar” aquell disc en forma d’homenatge.

 Per Quim Cabeza

 

En Marcus Miller es troba a casa seva, a Nova York, pendent de mil històries i d’un concert benèfic per recaptar fons pel desastre que ha generat recentment un tsunami al Japó… Crec que és per aquestes coses quan un a de ser-hi, no? Així que allí estaré, juntament amb en Alex Han, el trompetista Sean Jones, Raúl Midón, Robert Glasper… Tot i que encara manquen dies i s’ha de acabar d’acabar de tancar tot bé…, penso que en Wallace Roney també hi anirà, així com Angelique Kidjo i Maya Azucena, en Q-Tip de A Tribe Called Quest, en Ahmir “Questlove” Thompson de The Roots… Segur que vindrà molta gent i serà tot un èxit!

Marcus Miller va néixer a Brooklyn, Nova York, un 14 de juny de 1959, dins una família musical on el seu pare exercia d’organista i director de la coral de l’església i la seva mare era una apassionada del soul… A casa m’ho van posar francament fàcil. De fet, el meu pare, que tocava l’orgue a l’església, va ser el primer que em va alliçonar musicalment des de el piano de casa. A més, el meu pare era un home que tenia una bona cultura musical, no només pel que fa a la música eclesiàstica sinó pel que fa a música clàssica, ja saps, Albinoni, Bach, Mozart… D’altra banda estava la meva mare que era una apassionada del soul…i li encantava Ray Charles i gent així. Així que entre una cosa i l’altre vaig tenir molt bones influències. A tot això, el que jo anava arreplegant d’aquí i d’allà…

Marcus Miller agafa un baix per primer cop en plena adolescència, convertint-se, en poc temps, en un excel·lent music de sessió. Treballar per a gent com Aretha Franklin, Roberta Flack, Paul Simon, Chaka-Khan o George Benson no està a l’abast de tothom…? La meva feina com a music de sessió va ser prou curiosa perquè es va convertir més en una activitat extraescolar que feia quan s’acabaven les classes que no pas una feina. En aquella època jo estava estudiant a l’escola d’art i quan acabava anava al estudi a gravar; així de senzill. De fet, era una diversió per mi, encara que gravés per gent molt important. Probablement no n’era del tot conscient… És cert, em pagaven, però no tenia cap tipus de pressió, només la lògica responsabilitat de fer-ho el millor possible. No sé, crec que em va servir molt per veure com funcionava un estudi de gravació, com es produïa, per entendre la part més comercial de la música… Va ser una etapa fantàstica!

Un triumvirat ben curiós: la veu de Luther Vandross, l’estil –inconfusiblement “cool”- de David Sanborn al saxo i el baix de Marcus Miller. Un projecte a tres bandes que va suposar una bona pila de produccions i alguns meritosos treballs conjunts. Voldria saber com decidiu ajuntar-vos…? La connexió entre en Luther Vandross i en David Sanborn va arribar per l’estudi de gravació que, de fet, és on ens vam conèixer. Vaja, una relació d’amistat que va sorgir treballant. El cert és que posteriorment aquesta relació inicial va acabar sent molt fructífera i no només per altres artistes sinó dins els nostres respectius projectes, ja saps, col·laborant entre nosaltres, produint, sortint de gira, gravant… Amb els anys em continuat fent moltes coses plegats.

Inicialment havia de ser en Prince qui col·laborés en aquell Tutu (Warner) de 1986, però finalment Davis va desestimar l’oferta per confiar el disc en un jove baixista de Nova York. Un homenatge al premi Nobel de la pau, l’arquebisbe Desmond Tutu, i tot una mixtura estilística que no va deixar a ningú indiferent. Voldria diferenciar la primera etapa de la segona amb en Miles. La primera vegada que ens trobem jo entro a formar part de la banda, com a baixista, al mateix nivell que els altres musics. A la segona etapa ja no estic dins el grup i és el propi Miles qui em crida per produir i tirar endavant el seu següent treball. Crec que és important aclarir això perquè són dos períodes ben diferents per a mi. Ens vam conèixer al 1981 i vaig ser-hi fins el 1983, així que vaig estar dins el grup aproximadament un any i mig. Recordo que ens va posar en contacte en Bill Evans, el saxofonista. No sé per quina raó en Michael Henderson va plegar…, així que en Miles li va comentar en Bill si coneixia algun baixista amb un perfil funkie… Total que en Bill li va passar el meu telèfon. Un dia em truca i em comenta si puc anar durant un parell d’hores als estudis de Columbia per gravar unes cosetes… Inicialment vaig pensar que era algun amic que m’estava prenent el pel o què sé jo… però no, va resultar que era en Miles i volia que participés a les gravacions de  The Man with the Horn (Columbia, 1981). Ja veus, i un any més tard ho estava fent per We Want Miles (Sony Music, 1982). Recordo molt bé aquella època per què, de cop, trobar-te davant la llegenda, doncs, la veritat, fa respecte. A més, en Miles era un tipus molt especial, gens fàcil… Tot i això, reconec que vaig aprendre molt amb ell, vam parlar durant hores de música, de com entenia el negoci… Pensa que ell no buscava musics extremadament tècnics, que poguessin tocar molt ràpid o…, més aviat buscava personalitat en els musics amb el quals tocava. El primer cop que ens hi vam posar em va donar un parell de notes i…

Uns anys més tard, quan va arribar el tema de Tutu, jo ja havia deixat el grup. Així que un dia em trobo parlant amb ell de la possibilitat de produir el seu nou treball. Tot va passar molt ràpid; amb ell les coses anaven així… És a dir que la primera decisió és veure què li dius, com afrontes el repte…; un cop t’has decidit, ficar-t’hi i veure què pots aportar. Realment estava espantadíssim amb tot plegat, bàsicament perquè saps que un treball de Miles Davis serà escoltat per tothom i tot el món en parlarà. Tot i així, haig de reconèixer que m’ho va posar més fàcil del que creia inicialment. Ell estava convençut de la seva decisió i confiat amb les meves capacitats. En tot moment em va animar a fer el que realment creia que tenia que fer; recordo que un dia em dir: “No pateixis per res, només dedicat a treure el so que tens el cap i a posar en pràctica tot allò que creguis oportú; res més”. Es a dir, molta llibertat per crear i tranquil·litat per no deixar-me intimidar per ningú. Això no vol dir que no fos exigent -perquè ho era i molt; estava pendent de tot, t’assessorava…- però amb molt respecte pel que jo estava fent. I res, vaig començar a escriure… Tal i com estava plantejat el disc, sabíem que portaria controvèrsia però ho vam tenir molt clar… Pel que fa a Moments of Siesta (Warner, 1987) i el posterior Amandla (Warner, 1989), tot el procés va anar més àgil. Sabia com Miles volia les coses, què li podia proposar i que devia obviar. Tot el procés creatiu ja l’havíem passat un cop…

Després de vint i cinc anys, Tutu Revisited (Francis Dreyfus Music, 2011) reviu sota l’actualitzada mirada d’un madur Marcus Miller. No deu ser fàcil prendre la decisió de rescatar aquest disc i més quan qui signa ja no hi és…? El que em va passar amb aquest disc és que el vaig gaudir creativament però no en directe perquè van ser molt poques vegades les que vaig poder tocar les cançons de l’àlbum. És per aquesta raó que vaig voler retrobar les sensacions de fa més de vint anys però des de l’òptica actual, les noves tecnologies i amb la col·laboració de musics joves –que no estiguessin vinculats a Miles- que reinterpretessin el disc des de el punt de vista d’una nova generació. Així que vaig trucar el trompetista Christian Scott -un excel·lent músic de Nova Orleans-, en Ronald Brunner Jr., en Federico González Peña, al saxofonista Alex Hans… i de tot allò em vaig extreure més de dues hores música amb documental inclòs. De fet, l’idea sorgeix per casualitat, arrel d’una exposició en homenatge a Miles Davis que es va fer a Paris. La gent de l’organització em van proposar l’idea de tocar temes d’ell… Inicialment vaig ser bastant reticent en recuperar material de fa tant temps i més pensant com era en Miles…; un tipus que mai mirava enrere. Finalment vaig accedir-hi perquè em va semblar que podria gaudir –com així ha estat finalment- d’un treball on m’hi vaig implicar molt!

Tot i una carrera professional dilatadíssima i plena de grans noms, finalment el baixista publica el seu primer treball el 1993, The Sun Don’t Lie (PRA Records). Et va costar treure’l, oi? Tot i tenir vint i pocs… ja havia treballat molt. Aquest fet em va ajudar molt inicialment però quan te’n adones que és el teu primer disc, que ets tu l’únic responsable…, és quan t’entren tots els dubtes. Tot i així, va ser molt especial perquè feia molt temps que tenia ganes de gravar els meus temes i, per una cosa o un altra, no arribava el moment. Així que va ser molt gratificant veure acabat el projecte, rodejat de gent de confiança… Un any més tard vaig publicar aquell Tales (PRA Records, 1994) ) on vaig tenir la possibilitat de polir cosetes…

No voldria deixar de parlar d’aquell projecte en el que vas estar al noranta, que vareu batejar com The Jamaica Boys i amb els quals vas gravar un parell de discos… Allò va ser una aventura de joventut, d’aquestes que de tant en tant apareixen a la vida. Un projecte per a experimentar sense complexos i provar. Un batibull d’idees i estils! Tot i així, ens ho vam passar de conya!

Actualment i dins una agenda que treu fum, un dels projectes amb els quals estàs girant és amb un trio de luxe on estan Herbie Hancock i en Wayne Shorter…? La petita gira que estem realitzant amb en Herbie Hancock i en Wayne Shorter també és, d’alguna manera, un homenatge a Miles, però des de una òptica molt oberta. Ja hi ha molta gent fent estrictes versions de Miles pel món, gent que realitza excel·lents revisions del mestre… En el nostre cas, et puc assegurar que no tenim ni idea del que passarà darrera cada concert, no en parlem i tampoc volem guionitzar res. És així com em plantejat la gira, des de la llibertat i amb l’únic objectiu de gaudir tocant plegats.

L’últim pols creatiu del baixista és un directe orquestrat, gravat fa un parell d’anys a Montecarlo, i el qual ha titulat A Night in Montecarlo (Francis Dreyfus Music, 2011). Entenc que calia aprofitar la ben estesa? La gravació es va realitzar fa un parell d’anys al festival de Jazz de Montecarlo. Allí, em van oferir la possibilitat de gravar temes amb tota una orquestra simfònica, cosa que no està al abast gaire sovint. Feia molt temps que em rondava pel cap fer alguna cosa semblant. El cert és que em venia de gust gravar amb un bon suport de corda. Ve al cas el fet que dins aquest disc i hagi inclòs temes com “Amandla” –del meu vincle amb Davis- o una revisió prou “funkie” del “So What”. No em puc queixar perquè, una vegada més, vaig poder tenir al meu costat gent com en Roy Hargrove, en Herbie Hancock o en Raúl Midón.

L’actualitat dibuixa un nou panorama per la música. Una nova imatge per l’industria de la música on les noves tecnologies recondueixen un mercat sense un rumb definit. S’ha de reconèixer que un món tant petit com l’actual fa que tot plegat estigui al abast. Aquest fet promou l’eclecticisme i l’apropament de cultures. Com veus aquest fet i com creus que repercuteix a la música que s’edita actualment, dins el jazz…? És una evidencia inqüestionable i penso que prou positiva. Probablement ara tot és mes accessible per l’extensió de les noves tecnologies. Recorda que Miles Davis ja jugava a mesclar-ho tot fa molts anys; amb més de cinquanta anys de carrera va incloure dins les seves composicions flamenc, funk, rock, electrònica, hip hop i tot allò que se li passar pel cap, avançant-se a tothom i trencant motllos disc rere disc. Així que el que avui ens sembla quotidià, Miles ja ho feia amb naturalitat fa molts anys. Tutu n’és un bon exemple de maridatge instintiu, on apareixen patrons rítmics provinents de Nova Orleans, metalls propis del cool jazz dels cinquanta, armonies dels seixanta i experimentació jazzística pròpia dels setanta. Ja saps, àrees diferents, estils diversos i tot plegat ben connectat. Ep! i dins A Night in Montecarlo, el primer tall, Blast!, és un tema molt eclèctic que expressa tot això. De fet, combrego força amb aquest fet, i tot i que la profunditat de l’arrel m’inquieta i m’emociona, les mixtures creen noves sonoritats i enriqueixen la música. Sigui com sigui, aquesta, la realitat de avui, es la que ens ha tocat viure.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s