CHRIS CHEEK “Aire fresc per Nova York”

Image

Chris Cheek, Girona 2008 (foto©Quim Cabeza)

Ja fa uns quants anys que dins d’aquesta voràgine de instrumentistes surt amb nom propi un tipus alt i una mica malgirbat. Chris Cheek ha extret noves textures al jazz amb un llenguatge ple de musicalitat, i en un espai on gent com John Coltrane, Wayne Shorter o Charlie Parker semblava que ja ho havien dit quasi tot. Sigui com sigui, Chris Cheek ha donat “aire fresc” al panorama jazzístic actual al costat de gent tan qualificada com Paul Motian, Charlie Haden, Wolfgang Muthspiel, Brad Mehldau, Joshua Redman o Guillermo Klein.

Per Quim Cabeza

Hi ha vegades que la manera de fer d’algunes persones es tradueix en la seva forma de tocar. En el cas d’en Chris Cheek, la seva radiant forma de bufar es transforma en un adjectiu exacte per descriure la seva personalitat: lúcid, aparentment tímid, agradable i brillant. Varem aprofitar la seva visita a Barcelona per xerrar una estona amb el saxofonista. Quasi que comencem pel principi: “Vaig començar de la manera més típica que un músic pot entrar en el món de la música, que es matriculant-se a l’escola on estudia. Total que em vaig inscriure per fer un parell d’hores de classe; tot era molt bàsic al començament. Poc a poc vaig anar ficant el nas, participant als combos, més tard a la Big Band…”, comenta.

Diguem-ho clar, i és que el talent del Chris Cheek era una evidència. “A la Webster University vaig seguir estudiant i practicant. L’ambient continuava sent molt familiar… Amb el temps vaig anar tocant fora de la Universitat, amb grups locals de jazz i blues dels voltants de St. Louis. Va ser una etapa molt maca. Al 1988 vaig anar a Boston per estudiar a la Berklee, un referent per a molts músics del món. Així que vaig matricular-me per continuar estudiant amb gent com el Joe Viola o el Hal Crook. Allí vaig coincidir amb músics increïbles amb qui després he treballat, com en Wolfgang Muthspiel, el Joshua Redman… En Wolfgang va ser un dels primers músics amb qui vaig connectar a tots els nivells; va ser una entesa total des d’un principi. Amb els anys em pogut treballar plegats. Després de molts anys sense coincidir, aquest any varem tornar a tocar junts”, recorda.

Si a més de talent tens el cap ben obert poden sortir coses increibles. “Lo dels Bloomdaddies va ser una història molt interessant que va sorgir de la Berklee; havíem tocat junts moltes vegades, sabíem les nostres influències i les varem posar a sobre la taula per veure què en podia sortir de tot plegat. El grup original era un quartet, tot i que van passar diferents bateristes per la gravació (Tony Mason, Dan Rieser i el Jorge Rossy). Varem contactar amb la gent de Fresh Sound i varem venir cap a Barcelona. Recordo que estàvem molt il·lusionats, amb molta energia, amb moltes ganes de fer alguna cosa seriosa amb The Bloomdaddies… Finalment varem decidir gravar amb dos bateristes a l’hora per donar una solidesa rítmica brutal a aquell Mosh for Lovers, com els Allman Brothers o la formació de James Brown. De fet, el Tony Mason i el Jorge Rossy es van compenetrar molt bé per que el primer es molt moderat mentre que en Jorge és mediterrani i té aquest cop de geni que el fa tan especial. Va ser fantàstic! No descarto que algun dia puguem tornar a montar el grup amb el Jorge Rossy, Seamus Blake, Eddie Harris, Jesse Murphy i el Marcy Playground per gravar alguna cosa nova; qui sap. La veritat és que hi havia feeling en aquell projecte. De totes maneres no es tracte de forçar les coses, així que si les coordenades tornen a fer que el projecte s’engegui, no m’importaria gens tornar-hi”, explica amb sinceritat.

Hi ha moments a la vida que s’han de prendre certes decisions, i Nova York entra com assignatura obligada per a qualsevol jazzman. “Al 1992 vaig marxar a Nova York. Sabia que allí trobaria gent amb qui treballar de valent. Allí em vaig trobar amb el Paul Motian, Charlie Haden, Brian Blade, Gullermo Klein, Luciana Souza, David Berkman…”, recorda.

Tot i així, cal trobar les persones adequades, aquelles que et fan ser millor músic, que et fan créixer. “Amb el Paul Motian fa molts anys que treballem plegats, fent coses molt interessants. Sense cap mena de dubte, en Paul és el meu baterista preferit; he tocat amb grans músics però ell té quelcom especial. La veritat que tocar amb en Paul es un luxe; perquè enganyar-nos. També amb en Guillermo Klein he connectat d’una manera excepcional; és un tipus incansable i un excel·lent pianista. Realment els projectes del Guillermo són una fantàstica bogeria. Pensa que els Gauchos del Guillermo és quasi una big band, amb dotze o tretze músics; musicalment brutal! El 2007 varem gravar un disc plegats, Filtros (Sunnyside, 2008). El cert és que amb ell és molt còmode tocar per que és un tipus amb una cultura musical molt extensa que li permet mesclar ritmes i harmonies, viatjant de l’Argentina al jazz nord-americà, passant pel rock, la música clàssica… Els seus projectes són sempre temptadors perquè mai saps quina direcció agafaran; és així”, explica.

El 1996 en Chris Cheek decideix engegar el seu propi projecte i gravar aquell I wish I Knew amb Fresh Sound. “Va ser tot molt fàcil. Sempre penses que el primer disc tot pot ser complicat; precisament per això, per ser el primer. La veritat és que en el meu cas tot va anar amb fluïdesa. Crec que el fet de viure tots plegats en el mateix apartament a Brooklyn i treballar les vint-i-quatre hores en el projecte va fer que tot anés com una seda. A més, no vaig tenir cap tipus de pressió horària…, senzillament provàvem els temes i ens quedàvem amb la millor presa”.

Dos anys més tard i sense haver-ho planificat, en Chris veu com A Girl Named Joe es converteix en el seu segon disc amb Fresh Sound. “Aquest àlbum va ser molt curiós per que jo no tenia pensat gravar-lo. Tenia algunes cançons però no suficients per publicar un disc. Finalment, entre la gent de l’estudi, en Jorge (Rossy) –que tenia algunes cançons molt bones-, en Marc Johnson -que també tenia material-, em van enredar per cohesionar-ho tot i entrar a gravar. Al final jo tenia més temes que ells i per això el disc va sortir amb el meu nom. Va ser tota una experiència, molt espontània i divertida. Va estar molt bé”, diu.

Un Cheek molt més madur, prepara la seva tercera entrega amb una direcció raonada i sincera que conformarà aquell excel·lent Vine (Fresh Sound, 1999). “Sempre és difícil valorar els treballs d’un mateix. Tot i així vaig tenir-ho tot de cara per aquell disc: músics de primera, temes que m’agradaven molt i la possibilitat de gravar en condicions. Realment no hi ha massa canvis respecte els anteriors tot i que, una vegada més, haig d’agrair les facilitats que sempre m’ha donat en Jordi Pujol (responsable de Fresh Sound). Recordo que Renata, un dels temes del disc, el vaig compondre a Barcelona, inspirant-me en experiències viscudes aquí”, recorda.

Tenir talent no és només un luxe personal per fer tot allò que et proposes sinó que, a més, et dona la possibilitat de comptar amb qui vulguis. “El 2002 vaig gravar amb el Brad Mehldau aquell Blues Cruise (Fresh Sound, 2005). Va ser, novament, una idea d’en Jordi Pujol; ell va parlar amb el Jorge Rossy de la possibilitat de fer plegats, en format de trio, alguna cosa amb el Brad. A partir d’aquí varem començar a parlar i… Va sortir un disc molt fresc! Quan estic escrivint cançons només penso en passar-m’ho bé, per que sé això farà que la gent també gaudeixi del que faig. Crec que el fet de que entre nosaltres hi hagués molta confiança, va fer que sortís un disc desvergonyit”, explica.

I del Brad Mehldau al Joshua Redman… “Amb en Josh ens coneixem des de la Berklee. Allí varem coincidir i des de llavors que, de tant en tant, fem coses junts. Es un tipus molt obert i positiu, per tant és molt fàcil treballar amb ell. Fa dos o tres anys, vaig gravar en el seu Back East (Nonesuch, 2007). Ara feia temps que no fèiem res plegats i em venia de gust. En Joshua sempre treu el millor de cada un i sap com trobar la situació adequada en tot moment; és per això que tot és molt senzill al seu costat”, comenta.

Passar-ho bé tocant farà que qui t’escolta també gaudeixi del que fas: “The Brooklyn Boogaloo Blowout és un projecte molt divertit. Realment estic amb amics, amb músics que adoro…, tot i ser un projecte senzill, és molt divertit, té molt funk i funciona molt bé en directe. M’ho passo genial! Moltes vegades els musics de jazz som massa acadèmics i ens oblidem de passar-nos-ho bé, divertir-nos i connectar amb la gent. És per aquesta raó que varem treure aquell Who burnt the bacon?”, explica.

Hi ha caràcters que s’atrauen irremediablement; en el cas del Chris Cheek i l’Elisabet Raspall això passa professionalment. “El temps passa molt ràpid! Bé, amb l’Elisabet ens coneixem de la Berklee; allí varem coincidir i congeniar força. Arrel d’allò, vaig col·laborar en el seu Triangles (Fresh Sound). La cosa va anar tant bé que aquí estem plegats per presentar aquest excel·lent Plujazz (Raspall Records, 2010). Recordo que em va enviar algun esbós d’algun tema per començar a rumiar coses…, fins que ens varem trobar a Barcelona. No varem tenir tot el temps que ens hagués agradat però com l’Elisabet, el Marc Miralta i el Tom Warbuton havien treballat molt, tot va ser fàcil. L’Elisabet és una compositora amb molta musicalitat; amb aquest Plujazz ha fet un treball harmònic fantàstic”, explica.

Tothom parla del jazz i dels nous canvis que està patint el negoci musical… El millor és preguntar-ho a gent que ho viu directament: “És cert que hi ha hagut molts canvis en els últims anys. És veritat que està sent un moment dur per tothom que està vinculat a la música, i no només per les discogràfiques o les botigues de discs, també els músics, les sales…, tothom està patint les conseqüències d’aquests canvis. És per això que el directe s’ha convertit en un revulsiu fonamental per molta gent. Jo no sóc un home de negocis i, per tant, no sé cap a on anirà tot plegat però sí que sé que molts companys –molts d’ells excel·lents musics-, no troben feina i se senten frustrats. Per la meva part, et puc dir que em considero un músic privilegiat perqué, a dia d’avui, no em falta la feina. Tot això ens porta, d’alguna manera, a allò que et comentava abans sobre el fet de divertir-se tocant i fer gaudir a la persona que t’escolta; hi ha molts músics que tenen molt talent però no posen les seves facultats a l’abast de la gent i s’obliden d’això tant important”, reflexiona.

El futur inmediat d’en Chris és una agenda molt atapeïda: Guillerrmo Klein, Paul Motian, Emilio Solla, The Brooklyn Boogaloo Blowout, Victor Prieto, Rudder, Jaromir Jonzak, Jakob Bro… És el destí d’un saxofonista increible e incansable.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s