JOSHUA REDMAN “El lleó que millor ballava”

JOSHUA REDMAN

“El lleó que millor ballava”

Joshua Redman és “el saxofonista” de la camada dels “Young Lions”, d’aquella generació il·lustrada d’en Roy Hargrove, Brad Mehldau o Kurt Roserwinkel. El seu estil fresc i desenfadat enseguida va trobar públic; una audiència tant eclèctica com les seves influencies. Ben aviat, Warner Brothers li va oferir l’oportunitat de gravar el seu primer disc mentre d’altres es buscaven la vida per Europa en petits segells. Actualment i desvinculat temporalment del seu projecte personal, el saxofonista californià ha trobat rere James Farm un nou camí d’intercanvi creatiu.

 Per Quim Cabeza

Brad Meldhau y Joshua Redman (foto©QC)

Joshua Redman (1 de febrer de 1969, Berkeley, California) prové d’una família artística: el seu pare Dewey Redman va ser un excel·lent saxofonista de jazz que durant quatre dècades va treballar amb gent com Ornette Coleman, Charlie Haden o Keith Jarrett. Per la seva part, Renee Shedroff, -una immigrant jueva de nacionalitat rusa-, va ser ballarina, model, llibretera i, per sobre de tot, una mare soltera entregada al seu fill. Els pares d’en Joshua mai es van casar. De fet, Dewey Redman va continuar la seva trajectòria professional mentre la seva mare llogava una habitació en un petit apartament de Berkeley. Tot i que amb el temps la relació amb el seu pare va esdevenir propera, i més quan el Joshua es va decantar pel jazz, realment va ser la seva mare qui li ficar el cuquet de la música. La Renee el portava a veure concerts, espectacles de ball… En Joshua era el clàssic nen inquiet i espavilat; un xaval de carrer que escoltava els clàssics del jazz però també a James Brown, els Beatles i els Temptations. Un bon estudiant al qual se li va oferir, fins i tot, la possibilitat de matricular-se a la Universitat de Yale però que va escollir la música per guanyar-se la vida.

On pares?

Estic a Paris. Avui és la última nit que passo a Europa. Demà torno cap els Estats Units. He estat uns dies per aquí, fent feina… i demà cap a casa.

Són les vuit de la tarda! Som-hi, que deus estar baldat…

Crec haver llegit que vas tenir l’oportunitat d’estudiar dret a Yale però suposo que els gens no t’ho van posar fàcil?

Podia haver escollit anar a la universitat però he de reconèixer que a casa s’escoltava música les vint i quatre hores del dia; la mare em portava a veure concerts, el meu pare que tal… De fet era una decisió que ja estava presa abans que surtis la possibilitat d’arribar a la Universitat.

Als vuitanta, al institut de Berkeley, a Califòrnia, vas passar molt bones estones dins la banda de l’escola…

Ja ho crec, van ser com tres anys d’aprenentatge brutal; encara molt lluny de sentir-me professional però sí per estar amb els amics i adonar-me’n que la música era alguna cosa més que un passatemps. Vaig aprendre molt durant aquells anys, ja saps, a treballar en grup, a improvisar una mica, saber escoltar…

 A principis dels vuitanta guanyes un prestigiós premi dins el certamen Thelonious Monk International Jazz Instrumental Competition, a Washington, D.C. Crec que aquest fet et va obrir portes…?

Tot ajuda, saps? També a nivell de seguretat, de saber que les coses les estàs fent bé…

Potser et vas sentir professional…

Sí, és cert. De fet, poc desprès de gravar amb el meu pare vaig començar a donar forma al meu primer treball, Joshua Redman (Warner, 1993)

Després del celebrat Wish (Warner, 1993) –un disc que va vendre cent mil còpies només als estats Units, i on estaven Pat metheny, Charlie Haden i en Bill Higgins-, vas formar el teu primer quartet amb Brad Mehldau, Christian Mc Bride i Brian Blade; gent de la teva generació amb els quals vas gravar discos tant bons com Mood Swing (Warner, 1994) i on està uns dels temes més representatius de la teva carrera “Headin’ Home”…

Sabia que les col·laboracions que havia tingut per al Wish eren fruit d’un moment… que vaig gaudir molt però sabent que jo tenia que crear el meu propi projecte perquè ells tenien les seves pròpies carreres. Haig de reconèixer que tot plegat va ser molt més fàcil del que inicialment vaig pensar… perquè tant en Brad, com en Christian i en Brian són uns músics increïbles. Connexió absoluta des del primer dia, t’ho puc assegurar!

De fet, tant bé t’anaven les coses que vas decidir gravar un directe, Spirit of a moment, Live at Village Vanguard (Warner) al 1994

Tot i que pel directe vaig comptar amb en Christopher Thomas al baix i Peter Martin al piano, el concepte de quartet no van canviar. Els temes són els d’aquella època on també va haver espai per un recull de versions, de Gershwin, Sonny Rollins… Va ser un moment molt especial i en un lloc increïble. Crec que el resultat va ser un disc accessible i honest.

Desprès d’haver gravat Freedom in the groove (Warner, 1996) i Timeless Tales (Warner, 1998) amb aquest quartet, a finals dels noranta decideixes aturar el projecte i canviar de companys per engegar un nou viatge. Suposo que no va ser gens fàcil prendre la decisió?

No és senzill però quan ho veus clar… Un dia te’n adones que el cicle no dona per més i cal fer coses noves. És així com va sorgir la possibilitat de treballar amb en Aaron Golberg, en Reuben Rogers i en Gregory Hutchinson. Ja havia madurat moltes coses amb l’anterior projecte i calia trobar noves idees, buscar un nou so, aprendre amb gent nova, guanyar solidés… Progressar és la paraula! Amb el temps, crec que va ser una decisió encertada.

Amb aquesta formació vas gravar Beyond (Warner, 2000) i Passage of Time (Warner, 2001)…

Així és. Crec que vam aprendre molt junts; que vam endreçar coses treballats plegats; que vam investigar força i que tot aquesta feina es va traduir en aquests àlbums.

Ja que hi som… Desprès d’aquest segon quartet, crees l’Elastic Band: una reconfiguració del primer quartet, amb en Brad Mehldau i en Brian Blade, però aquest cop amb el Sam Yahel. Aquesta etapa sí que va estar plena de canvis…

Ja ho crec, van ser uns anys d’obertura total, d’expulsar prejudicis, buscant el groove, utilitzant efectes, l’electrònica…, provant tot tipus de coses.

I si no en tenies prou, uns anys més tard vas engegar la teva última aposta en trio. De fet,  Back East (Nonesuch, 2007)  i el teu últim treball Compass (Nonesuch, 2009) estan gravats a tres mans…

Aquest sí que ha estat un repte difícil. Treballar en trio, sense un instrument melòdic de referència, tot tant esquemàtic, tant bàsic…, fa que les coses es vegin d’un altra manera. Ep! que consti que quan estudiava havia format part de trios, havia tocat amb formacions d’aquest tipus durant temps…, però quan el projecte és teu, tot canvia. Tens una sensació d’estar nu…no sé com explicar-ho! Saps què et vull dir, no? Sobretot al principi. Desprès de haver treballat tants anys en quartet, amb el reforç d’un piano, no sé, ho veus tot prim, no saps què coi passa, notes una sensació estranya i costa acostumar-s’hi. Poc a poc veus que has d’enfocar les coses d’un altre manera, que el projecte ha canviat… i, el millor, que té molts avantatges treballar així. Ara m’hi trobo molt bé!

No voldria deixar de preguntar-te pel San Francisco Jazz Collective. De fet i durant uns anys vas ser nomenat director artístic del grup. Em preguntava per quina raó vas decidir plegar desprès de tot el compromís que vas mostrar…

Va ser una etapa fantàstica, molt enriquidora i m’ho vaig passar de conya però eren masses coses dins el meu cap: el meu projecte, col·laboracions amb tercers, el SFJC… A més el SFJC hi havia l’afegit que jo era el responsable artístic; això fa que encara tinguis més coses a pensar. No sé, suposo que desprès d’uns anys treballant a fons vaig tenir la sensació que les meves inquietuds –just abans de deixar-ho-, havien canviat i que el SFJC ja no era prioritat. Tot i així, et repeteixo, va ser una etapa plena de reptes, complexa i difícil, on vaig treballar molt per un col·lectiu inquiet, amb ganes fer coses… Vaig aprendre moltíssim.

La segona vegada que et vaig veure en directe va ser al Liceu de Barcelona, amb en Brad Mehldau, en Kurt Rosenwinkel, Ali Jackson… Aquell concert el van vendre com el “Dream Team”…

M’han recordo, i tant. Va estar bé allò. De fet, són musics amb els quals he treballat molt, musics de la meva generació, que conec bé… Així que no va ser gaire difícil compartir escenari amb ells. Una bona experiència.

Bé, ara estàs en una nova història, James Farm, junt amb en Aaron Park, Matt Penman i Eric Harland.

Abans que res voldria dir-te que James Farm no és un nou projecte de Joshua Redman sinó un projecte a quatre mans, on tots tenim el nostre espai, on tots opinem, ens ho xerrem… De fet, crec que aquesta va ser una de les coses que va propiciar que, el que en un principi eren col·laboracions esporàdiques entre nosaltres, es convertís en un projecte ferm. Així és com realment treballem, compartint sensacions, so, idees, compromís i responsabilitats. Crec que a més, això fa que el projecte s’enriqueixi del intercanvi continu i que els temes tinguin una línia però que a l’hora tot sigui força eclèctic. Crec que James Farm és la representació musical de quatre persones.

És cert que una participació vostre al Festival de Jazz de Montreal va ser el detonat de que el projecte s’engegués definitivament…?

Cert. Desprès de tocar al Canadà vam parlar entre nosaltres i ens vam adonar que l’historia podia funcionar i aquí estem…

Exacte, acabeu de treure el vostre primer treball d’estudi, James Farm (Nonesuch, 2011), un disc de caire jazzístic però difícil d’enquadrar…

Suposo que aquí està la gràcia. Normalment, dins el jazz, els projectes estan dirigits per un sol music que és qui composa, pren les decisions i crea la línia de treball. Aquest fet fa que l’empremta del music, del líder en qüestió, sigui molt pronunciada. Amb James Farm això no passa perquè com tothom fa i desfà, cada tema és una història diferent, ja saps.

A més teniu un esquer brutal! Com es diu el segon tall del disc…? Això, “Polliwog” és un gran tema…

Gràcies! Jo també crec que és un tall fantàstic!

Crec que el disc ha de sortir aviat, no? Fareu gira per Europa…?

La publicació del disc és imminent i la gira europea començarà al maig. Tot i així, encara s’ha de parlar de tot això i acabar-ho de quadrar tot perquè cadascú té els seus propis projectes que fa que tot plegat no sigui fàcil. Però, sí, calculo que cap el maig estarem per aquí per presentar el disc.

No voldria deixar de preguntar-te per el teu projecte. De fet, fa dos anys que no treus res, Compass es va editar el 2009…

Haig de reconèixer que de moment no tinc res pensat, vaig treballant, segueixo escrivint coses, però encara lluny de pensar en un nou disc. Em sap greu però no et puc avançar res.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s