Otis taylor “Blues fosc, quasi negre”

OTIS TAYLOR

Image

Otis Taylor “Truth is not Fiction”

 

No parlo del color de la seva pell sinó del seu món personal. Otis Taylor va néixer dins una família treballadora de Chicago, on es va criar fins el trasllat definitiu de la família a Detroit. Allí és on realment sorgeix la inquietud musical d’aquest enorme bluesman i on es defineix el context argumental d’un home cult i molt crític amb la societat que el rodeja. El seu últim plantejament discogràfic es titula Clovis People, Vol 3 (Telarc).

 

 Per Quim Cabeza

 

Després d’alguns projectes d’adolescència com The Butterscotch Fire Department, Otis Taylor crea el seu propi grup a Denver. Allí entra dins el circuit de clubs fins que decideix marxar a Londres per crear amb Tommy Bolin (ex-cantant de Deep Purple) un grup anomenat T&O Short Line. Després d’un parèntesi de quatre anys com a entrenador d’un equip ciclista –“la vida té aquestes coses”, paraules textuals d’en Taylor- el bluesman torna als escenaris de la mà de Kenny Passarelli. Poc més tard, Taylor entra dins el projecte de Eddie Turner amb qui manté una fructífera relació professional i una tumultuosa relació personal. Tot i així, en Taylor es reenganxa a la música definitivament amb la publicació de Blue-Eyed Monster (Shoelace Music, 1996) i dos anys més tard amb When Negroes Walked The Earth (Shoelace Music, 1998).

 

A les meves notes tinc que vas néixer un 30 de juliol a Chicago… Caram! Tot i que eres molt petit, segur que et van explicar alguna cosa dels inicis i del que ha suposat pel blues un segell discogràfic com Chess Records. Per allí hi va passar gent que ha escrit mitja història del blues com Muddy Waters, John Lee Hooker, Sonny Boy Williamson, Memphis Slim o Bo Diddley. Què en recordes d’aquesta època…?

Els meus pares eren treballadors; més aviat de classe baixa i no estaven gaire pendents del que passava a Chicago envers la música. Era gent que treballava tot el dia i quan arribava a casa estava per la família. És clar que en sents parlar…, d’aquest músic… d’això i d’allò altre, però tampoc ets conscient -en el moment que està succeint tot plegat- de la importància que desprès aquests fets han tingut dins la història de la música. Realment en vaig ser conscient molt més tard del que va passar a meitat de segle a  Chicago, i fins i tot recordo haver vist a alguns del seus protagonistes pel carrer, sentir-ne parlar per alguna emissora i escoltar cançons que desprès han estat fonamentals, però reconec que no ho vaig viure directament perquè era molt jovenet i perquè desprès d’una anys a Chicago els pares varen decidir marxar a Denver”, explica.

Haig de reconèixer que feia molt temps que un bluesman no m’impressionava de debò amb la seva música. De fet, feia massa temps que el blues s’havia convertit en una espiral sense sortida per a mi… fins que et vaig descobrir. Segons he vist, no sóc l’únic periodista que s’ha sotmès a la teva cura de blues quan llegeixo coses com les que van sortir publicades al Guitar Player: “Otis Taylor és el més gran bluesman dels últims anys”. Què penses quan llegeixes coses com aquesta?

Doncs que tenen tota la raó (riem). No, ara de debò, és molt complicat mesurar les adulacions i més quan venen d’algun mitjà de comunicació important com és Guitar Player. Crec que està bé que la gent parli de la feina d’un músic i si és positivament molt millor (riu). No sé, i tu què en penses…? (torna a riure)

Molt probablement aquestes paraules del Guitar Player venen arrel de la música que fas però sobretot per la personalitat que has inculcat dins un estil al qual li costa enormement evolucionar i que ha estat encallat molt temps…

Jo no diria tant. Això sí, suposo que ve arrel de la meva forma particular d’entendre el blues…

Ja saps cap on vaig… Vull dir que burjant dins les teves lletres pots trobar dolor, foscor…, tot i que has declarat, en més d’una ocasió, que tot i aquesta vesant fosca no et consideres una persona particularment infeliç… Cert. Estic d’acord que les meves lletres poden tenir un enfoc molt personal de la realitat però això no fa que em senti malament amb mi mateix. Suposo que cadascú té interès per uns temes i en discrimina d’altres dins les seves lletres. Realment no defineix la meva personalitat però sí suposa un tret creatiu destacat.

Ara m’has fet recordar que dins aquell disc, White African (Northern Blues Music, 2001), possiblement un dels teus treballs amb més petjada personal, vas arribar a escriure sobre la mort d’un familiar…

Ostres, no hi veig res anormal…vull dir que són coses que passen a la vida i explicar-les no és cap fet sorprenent.

És cert que el blues explica moltes vegades les desgràcies de la vida però avui –ja no parlo només de blues- a la gent li costa parlar d’aquestes coses… i escoltar-les!

És cert. El que volia dir és que és un fet vital intrínsec, com qualsevol altre a la vida. Vull dir que pel fet de parlar de la mort d’un familiar no fa que aquest fet, en si mateix, sigui destacable; o no hauria de ser-ho.

Per cert, amb aquest àlbum vas estar nominat pels premis Handy d’aquell any i l’any següent et van nominar dins dues categories més amb aquell Respect The Dead (Shoelace Music, 2002)… on tornes a parlar de la mort… Calla, ara recordo que dins aquell Blue-eyed Monster vas incloure una nadala on parles d’un tipus que assassina als seus pares… Ep, ara no em diràs…?

Com et deia la vida té aquestes coses i formen part, desgraciadament, del que està succeint en aquets moments a qualsevol lloc del món. No és un fet ordinari però hi és… Suposo que el que realment et sobte és el context de la cançó perquè el text parla d’un tipus que s’ha tornat boig…; tot i que això tampoc és un fet tant extraordinari, oi? Recordo el cas –conegut mundialment- del múltiple assassinat al Institut de secundaria de Columbine, a Colorado, molt a prop de Denver. Aquesta també és la realitat del món on vivim… Per tant, penso que no hem de girar el cap davant la tragèdia sinó afrontar-la.

Un parell d’anys més tard vas publicar When Negroes Walked The Earth (Shoelace Music, 1998), on trobes la teva vesant més minimalista del blues, amb una instrumentació molt esquemàtica on incloure lletres punxants…

És un disc que neix arrel del moment creatiu que em trobava. Es a dir, molt influenciat per la cultura africana i la seva gent. Aquest fet fa que, d’alguna manera, aquesta influència s’escolti en el disc i es vegi reflectida dins unes lletres que tenen molt pes en el disc.

Després de la publicació de Double V (Telarc, 2004) graves un disc molt més eclèctic que el que havies fet fins aleshores… com va ser Below The Fold (Telarc, 2005)…

Cert. I pots trobar influències de tot tipus, del country, psicodèlica, rock…les coses van con van i aquest va sortir mooolt dispers.

Repassant la teva discografia, després de Recapturing The Banjo (Telarc, 2008) i Pentatonic Wars and Love Songs –crec que és el primer cop que llegeixo la paraula “Amor” dins els teus textos- (riu), edites l’actual Clovis People Vol 3 (Telarc, 2010). Parlam de com va anar el procés creatiu del disc…

Et dono la raó amb el fet que Pentatonic… inclou una mica de lluminositat al meu treball. Amb Clovis… recupero la meva línia personal, amb lletres de denuncia social… Dins aquest treball dono especial protagonisme a la innocència de la canalla, als problemes quotidians dels infants i la seva relació amb la família. Recupero l’exemple que et comentava fa uns moments amb el que va succeir a Columbine…i situacions aspres que els joves es troben a diari.

Podem parlar de compromís social…

I tant! Vaig amb els ulls oberts per la vida i del que veig escric…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s