PHILLIP WALKER “Cor de blues”

PHILLIP WALKER

“Cor de blues”

Hi ha persones que tenen quelcom especial. Phillip Walker va començar a tocar blues amb una guitarra feta amb una caixa de cigars quan encara era un nen. Sense haver complert la majoria d’edat, Walker ja es guanyava la vida dins de projectes de blues texà, mentre grans figures com Fats Domino, Etta James o Little Richard el buscaven perquè el seu talent els revaloritzes. Avui, amb més de setanta anys, la seva guitarra intensa i melosa continua bategant de veritat.

 Text i foto per Quim Cabeza

Phillip Walker, Terrassa 2009 (foto©Quim Cabeza)

Phillip Walker va néixer a Welsh, Louisiana, l’onze de febrer de 1937. Els seus pares,pagesos jornalers, s’havien de traslladar d’un lloc a un altre per trobar feina, fins que van anar a raure a Port Arthur (Texas). Tots aquests creuaments culturals i el fet que per les seves venes hi corri sang afroamericana i cherokee el fan del tot diferent.

Probablement, la primera pregunta sigui la més complexa de totes les que li faré. Que és per vostè el blues?

El blues és una cosa que surt directament del cor; que és autèntica. Si no fos així seria qualsevol cosa menys blues. Sembla una cosa molt senzilla però no ho és gens.

 

Voldria saber si és veritat que va començar a tocar amb una guitarra feta amb una caixa de cigars?

És absolutament cert. Jo tindria uns deu anys quan vaig fer-me la meva primera guitarra. Estava tot el dia escoltant música… i un dia vaig decidir construir-me una guitarra i aprendre a tocar. La veritat és que em va costar força fer-la sonar, que estigués afinada… però amb paciència ho vaig aconseguir.

Parlem una mica de les seves influències…

Sobre tot escoltava blues, tot i que també m’agradava el country. Gent com Robert Johnson, Lead Belly (Huddie William Ledbetter)… també els que llavors es consideraven instigadors del nou blues, com Lightnin’ Hopkins, del qual vaig agafar la seva influència texana per fer blues. Jimmie Reed també va ser un gran mestre per a mi…;  tots ells músics de la postguerra que van construir les seves carreres als anys quaranta i cinquanta. El que recordo molt be són dues cançons que em van marcar especialment quan començava a tocar: una va ser Boggie Chillen de John Lee Hooker i l’altra, T-Model Blues del Lightnin’ Hopkins. Recordo que posava vells discos amb les seves cançons, una i una altra vegada, una i una altra vegada…, i tocava i tocava a sobre d´aquells discos. Més tard em vaig nodrir d’altres músics com T-Bone Walker -que es va fer molt popular als Estats Unitats als anys quaranta-, Lowell Fulson o Pee Wee Crayton que, irremeiablement, era la gran competència d’en T-Bone; tot ells van ser les meves influències per fer blues “modern”. Tots ells van ésser grans icones de la guitarra elèctrica del blues. Més tard gent con B.B. King, Albert King, Albert Collins o el mateix Freddy King van ser grans músics que vaig escoltar…

El seu pare es va posar malalt i va haver de deixar l’escola amb dotze anys per posar-se a treballar; aquest fet el va marcar especialment per entendre definitivament el que significa el blues…?

Allí vaig aprendre què és el treball de veritat i, de passada, escoltava tota mena de cançons tradicionals. Aquestes cançons van originar el blues que porto dins. Recordo algunes cançons d’aquella època… el fet de haver de caçar per menjar… dormir poc… Tot això són coses que no s’obliden i que et fan madurar ràpid.

Faré un petit salt per preguntar-li quins records té d’en Clifton Chenier…

 Vaig deixar Lousiana molt jove per anar a viure aPort Arthur,Texas. Recordo que el meu pare no va estar gaire content inicialment [amb que em volgués dedicar a la música] tot i que va veure que m’ho volia prendre seriosament. Així doncs, les meves primeres experiències musicals plenament professionals van ser al costat del Clifton Chenier que també era de Lousiana. Ell va ser qui em va convertir en professional del blues. Recordo el dia que en Chenier anava amb el seu cotxe descapotat i em va dir: “eh!, noi!, toques bé la guitarra, vols venir de gira amb mi?”. Vaig quedar-me de pedra, allí, en peu, al ben mig del carrer; vaig pujar al seu cotxe… En Chenier em va regalar una guitarra de veritat; una Black Rose de caixa, molt similar ala Gibson335 que porto actualment; i vàrem començar a tocar. Ell tocava molt bé l’acordió, així que la primera formació va ser bateria, guitarra i acordió. Un projecte molt radical, tant extremista com la seva expressivitat musical. En Clifton era el rei del Zydeco, un estil musical d’arrel folklòrica nord-americana de principis del segle XIX. Amb el seu acordió cajun realitzava unes interpretacions increïbles de la millor música de la costa nord del Golf de Mèxic, des de Louisiana fins a Texas. Amb ell vaig gravar per primer cop i vaig girar durant uns quants anys.

A partir d’aquell moment va començar a treballar de debò…
I tant. Ja tenia experiència i vaig començar la meva carrera professional com a músic de sessió de gent com l’Etta James, en Fats Domino, en Lowell Fulson… Després van venir artistes com Chuck Berry, Little Richard…

El 1956, a El Paso, Texas, va formar la Blue Eagle Band. Com recorda aquella etapa…?
Jo venia de tocar amb l’Etta James, després vaig estar en una Big Band que es va desfer l’hivern de 1956. Total, que vaig anar cap a Texas on coneixia gent de quan vaig estar-hi de gira amb en Chenier. Així que vaig estar tocant per tots els night clubs de El Paso fins que vaig decidir marxar un altre cop cap a Califòrnia. Finalment vaig reclutar gent i vaig formarla Blue Eagle Band per quedar-me una temporada allí i gravar, el 1959, el meu primer disc en solitari: “Hello, my darling”.

Voldria que recordés l’etapa que va viure junt amb la seva ex esposa, la Bea Bopp…
És clar. Ens varem conèixer a Los Angeles. Ella cuinava en un petit restaurant, molt a prop d’on jo vivia. Crec que la seva cuina em va enamorar. Vàrem sortir dos anys i ens vàrem casar. La Bea tenia bona veu, així que va començar a cantar en el meu projecte de blues-soul… Vàrem estar quasi deu anys girant pels Estats Units fins que la Bea va decidir que no volia sortir més de gira i va tornar a casa. Ens vàrem separar i jo vaig tornar a fer de músic de sessió amb gent com el Little Richard; això va ser el 1969.

No va trigar massa en aconseguir el seu primer contracte discogràfic seriós,
oi?
Ja havia estat en moltes gravacions de 45 rpm; moltes d’elles amb poc pressupost, el que suposava fer primeres i segones preses dels temes. Total, que al 1973 vaig contactar amb el propietari dels locals nocturns d’Europa i d’Estats Units de Play Boy; un tipus amb molta pasta que també tenia un segell discogràfic… Així que varem parlar i vaig signar un contracte per enregistrar el meu primer llarga durada. Ell va ser, sense cap mena de dubte, el primer en fer-me una bona promoció discogràfica…

I es publica aquell fantàstic “The Bottom of the Top”…

Vaig tenir tota la tranquil·litat del món per fer un disc en condicions, i crec que “The Bottom of The Top” és, a dia d’avui, el millor que he fet. Aquest disc va tenir una producció excel·lent… Sóc jo mateix. Vaig tenir molt bona acollida per aquest àlbum, tant per part del públic com de la crítica.

La crítica també parla molt bé d’altres treballs seus, com “You’ll have these Blues” o “Tough as I want to be”. Tot i així, “The Bottom of the Top” continua sent el seu preferit…?

Crec que vaig aconseguir transmetre el que volia en tota la seva dimensió. Vaig desprendre’m de totes les influències que tenia per gravar un disc on estava creativament nu. A més, crec  que “The Bottom of The Top” és el més complert en conjunt.

Una data molt significativa a la seva carrera va ser quan al 1986 va voler retirar-se. Voldria saber per què va voler fer-ho i com va aconseguir continuar…
Els vuitanta van ser uns anys molts dolents per al blues. Semblava que nous estils musicals com el New Age… arrasarien amb tot. Sincerament, en aquell moment no vaig veure futur en el blues i vaig voler plegar, però em van oferir diners i un nou contracte per continuar, i ho vaig fer. Vaig gravar aquell “Blues” poc després.

Parlem de la reunió amb en Loonie Brooks, i en Long John Hunter… una trobada que va tenir força repercussió, oi?

Va ser molt gratificant. Tots som de la mateixa zona de Texas… Poca gent sap que en Loonie Brooks va estar tocant amb en Chenier a principis dels cinquanta abans que jo entrés al grup… Feia trenta set anys que no ens veiem. Tenir l’oportunitat de tocar junts a Holanda va ser una experiència molt bona. Com que en Loonie tenia contracte amb Alligator va aconseguir que gravéssim un disc tots plegats. Arrel d’això, vàrem fer alguns concerts pels Estats Units i per Europa el 1999.

Potser seria bo que parléssim del seu actual “Going Back Home”… Realment ha tornat a casa?

És un disc on he buscat l’essència més pura del blues. Així que d’alguna manera he tornat a casa. “Going Back Home” és un disc on pràcticament no hi ha arranjaments de cap tipus i on el so està del tot despullat. Vaig ser molt conscient en prendre la decisió de tornar a tot allò que em va influenciar, al so dels quaranta, al blues que m’agrada…, a gent com Frankie Lee Sims, Lonesome Sundown, Champion Jack Dupree, Eddie Snow o Lowell Fulson.

Tot i que tothom té clar l’estatus de Phillip Walker com a bluesman, per què creu que altres artistes del seu gènere han estat més populars…?

És un tema promocional. Sempre he estat mandrós en aquest aspecte, la veritat. Hi han hagut èpoques on les coses han estat diferents, i on els promotors apostaven fort pel tipus de blues que faig; així com també hi ha hagut moments en què aquests desapareixien perquè no els interessava el que feia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s