JULIAN LAGE “Cordes que respiren”

JULIAN LAGE

“Cordes que respiren”

Amb una sensibilitat tangible e inspiradora, la música del Julian Lage evoca sinceritat pels quatre costats. Ja ho va dir el mateix Herbie Hancock quan va comentar-li com era capaç de fer una música tant madura a la seva edat. Desprès d’anys treballant per altres musics, aquest jove californià acaba de publicar el seu primer treball, “Sounding Point” (Universal, 2009). És el que hi ha… i el que hi ha és gran.

 Text i foto per Quim Cabeza

 

Julian Lage (foto©Quim Cabeza)

Un idil·li entre music i instrument; un amor incondicional on tot flueix d’una manera quasi irracional.  En el cas del Julian Lage, la guitarra del seu pare va ser el detonant per la qual el petit de la família decidís agafar les sis cordes per guanyar-se la vida: “El meu pare era un guitarrista aficionat. Un home que ha escoltat tot tipus de música. Així que de ben petit vaig escoltar a gent com John Martin, Jobim, Chopin, Eric Clapton, Paul Butterfly, T.Bone Walker, Muddy Waters… que sonaven per l’aparell de casa o per que el meu pare feia alguna versió amb la seva guitarra. I tan fàcil com això; un dia vaig voler-ne una per mi”, recorda en Julian.

Dins la trajectòria de tot artista sempre hi ha un punt d’inflexió que fa que les coses es defineixin. En el cas del californià, el vibrafonista Gary Burton –descobridor anteriorment de gent com Pat Metheny o Kurt Rosenvinkel-, va tornar a demostrar al seu gran olfacte quan es va fixar en el guitarrista: “Un dia va aparèixer en un dels meus concerts i se’m va acostar per dir-me que li havia agradat molt. Així que varem començar a treballar junts. Poc a poc vaig entrar dins els seus projectes, primer amb aquell “Generations” (2004 (Concord Records) i un any més tard amb “Next Generation”  (Concord Records).”, apunta el guitarrista.

Es d’aquesta manera com el currículum del Julian comença a nodrir-se de grans noms, de gent de pes que parla bé del guitarrista, de musics que volen treballar amb ell…: “El vincle professional amb el Gary em va ajudar molt. És cert que a partir d’aquí gent com el David Grisman amb qui vaig gravar aquell “Dawg Duos” (Acoustic Disc, 1999),la Marian McPartland, el Taylor Eigsti amb qui vaig treballar per enllestir aquell “Lucky to Be Me” (Concord Records, 2006) ola Nnenna Freelon i el seu “Blueprint of a Lady: Sketches of Billie Holiday” (2005 Concord Records)… han confiat amb mi. Sembla que, ara per ara, tot rutlla”, diu satisfet.

Tot i així, arriba un moment que un té la necessitat vital d’explicar les seves coses amb llibertat, com un les sent…: “Amb “Souding Point” va arribar aquest moment queem comentes. Teniamoltes coses que explicar; així que publicar aquest disc ha estat un moment molt especial per mi. El primer disc sempre és emotiu i un gran repte… t’entren molt dubtes que has de resoldre amb poc temps. Tot i així, crec que el resultat ha estat fantàstic”, explica.

Escoltant el disc, tens la sensació d’escoltar un instrumentista experimentat… Tot respira i s’entén; sense aquella imperiosa necessitat del principiant de voler dir-ho tot amb poc temps: “Crec que en aquest sentit vaig tenir les coses bastant clares, tant a nivell personal com amb la banda. Teníem un conjunt de temes que havien treballat, que funcionaven, on tothom tenia el seu espai i on tot respirava ”, comenta convençut.

El jazz sempre ha estat un gènere on els canvis de formació estan a l’ordre del dia. Però sempre hi ha gent com el Julian que creu en el treball de grup com una virtut: “Crec que és realment difícil trobar gent que t’entengui, on hi hagi bones vibracions…Tant amb el Ben Roseth (teclats), com el Aristides Rivas (cello), com amb el Jorge Roeder (baix) i el mateix Tupac Mantilla (percusionista) la relació ha estat fantàstica des de el primer dia; així que espero que ho sigui per molt temps”, analitza.

Dins el recent “Sounding Point”, a més d’excel·lents peces com poden ser Clarity o Long Day, Short Night,  hi ha dos versions ben curioses: “Encore: All Blues” de Miles Davis  i “Alameda” de Elliot Smith. “Són d’aquelles coses que fas perquè et venen de gust. No hi ha segones lectures… de veritat”, diu.

Tothom sap el pes que té una ciutat com Nova York dins el jazz. Es per això que sempre hi ha un plus de singularitat quan surt un music de jazz californià… de l’altre punta del país: “Nova York encara és el punt de referència mundial per tots el musics de jazz. Tot i així, aquest fet fa que molts musics sorgits d’allà tinguin com un segell propi que, de vegades, estigmatitza”, explica amb to crític.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s