CHESS RECORDS “Amb segell propi”

CHESS RECORDS

“Amb segell propi”

Més enllà de la música, Chess Records és el somni de dos immigrants polacs que,  rere una modesta vida entre ferralla, decideixen aixecar el vol; és l’incessant recerca de l’èxit. Chess Records no només ha estat un gran segell pel blues, gent com Muddy Waters, Willie Dixon, Etta James, Chuck Berry, Ahmad Jamal o Lou Donaldson varen fer de Chess Records un referent universal. La història d’un segell escrita en el seient del darrere d’un Cadillac.

 Per Quim Cabeza

 

El fet d’haver gestionat durant un temps un club nocturn com el Macamba Lounge, va fer que els germans Chess s’introduïssin dins el món musical i coneguessin els musics de Chicago. Leonard va veure un filó en la part creativa d’una comunitat afroamericana “aparentment” inexistent, amb grans talents musicals i amb la necessitat imperant d’expressar-se. És aquí on comença l’historia de Chess Records.

Desprès d’haver absorbit les restes d’Aristocratic Records el 1947, Leonard Chess troba en el blues de Muddy Waters la columna vertebral del seu propi segell, en el número 2120 de l’avinguda South Michigan, al ben mig de Chicago.

Tot i que Muddy Waters grava inicialment per Columbia, el segell acaba per no editar el material. Leonard Chess, amb bon olfacte pels negocis, sí que veu potencial en l’home que va posar electricitat al blues amb temes com “Gypsy Woman” i “Little Anna Mae”. Waters es converteix, per tant, en l’excusa perfecte perquè els germans iniciïn una nova aventura: Chess Records neix un 3 de juny de 1950.

S’ha de dir que, ja en el Macamba Lounge Club, tant Muddy Waters com Jimmy Rogers i Little Walter Jacobs, havien format el seu propi projecte conjunt i esdevingueren la triada perfecte per engegar el segell. Temes com aquell “Rolling Stone” de Muddy Waters -que donarà nom al grup britànic- i més tard l’incombustible “I’m your Hoochie Coochie Man” van marcar la pauta estilística als Chess. És així com Waters es converteix en el primer artista del segell i el primer músic de Chess en gaudir d’un Cadillac.

No cal dir que poc temps desprès, els seus companys de grup -Jimmy Rogers amb “That’s All Right” i Little Walter Jacobs amb “My babe”-, varen aconseguir també els seus enlluernadors Cadillacs per les seves vendes.

WILLIE DIXON I HOWLIN’ WOLF

Incansable, Leonard va continuar buscant nous talents pels carrers de Chicago mentre Sam Phillips -posteriorment, llegendari productor de Sun Records-, li feia de conseller. Junts van recórrer bona part del sud dels Estat Units buscant artistes pel segell. Una d’aquelles troballes va ser un tipus amb una veu inigualable i amb molt talent pel blues. Howlin’ Wolf va treballar durant anys per Chess Records, convertint-se en una gran influència als Estats Units i tot un referent per molts músics europeus. De la mateixa manera, altres tresors desenterrats als anys cinquanta pel segell varen ser Big Bill Broozy, John Lee Hooker, Joe Williams, Memphis Slim, Bobby Bland, Sonny Boy Williamson o el mateix Bo Diddley.

Amb un Muddy Waters creativament encallat, Leonard Chess troba en el talent de Willie Dixon l’eina perfecta per desentortolligar el nus comercial en el que es troba el segell. És així com Dixon passa a ser una peça bàsica dins el negoci, composant i fent arranjaments per desenes de cançons. A més del seu talent creatiu, Dixon es va convertir en un revolucionari productor, mà dreta de Phil Chess en la vessant tècnica del segell, i l’home que va posar electricitat al baix.

Tot i les contrarietats d’un bluesman aclaparat per las dificultats econòmiques, l’estrès per mancança creativa i la debilitat amb l’alcohol, Muddy Waters va continuar fidel a Leonard Chess, convertint-se en la seva mà dreta en un negoci on, de cop i volta, el blues queda relegat a un segon pla amb l’arribada d’un gènere molt més fresc i enèrgic.

ROCK’N’ROLL!

“Maybelline” -el primer gran èxit de Chuck Berry-, tenia el punt de comercialitat que tant havia desitjat en Leonard Chess. De fet, va intentar trobar la recepta (sens èxit) amb alguns grups vocals de l’època com Els Flamingos o Els Moonglows.  Ja tenia la fórmula! A més de vendre milions de còpies, Chuck Berry i per defecte el rock’n’roll, aconseguirien que molts joves enfrontats per la discriminació racial s’oblidessin d’estúpides desigualtats.

Tot i els problemes que va tenir Berry amb la justícia -va passar curtes temporades a la garjola-, el músic de Saint Louis va treballar molt temps per Chess Records, donant-li una pila d’èxits (“Roll Over Beethoven,” “Johnny B. Goode,” “Sweet Little Sixteen,” “Rock and Roll Music,” “Memphis,” “Brown Eyed Handsome Man” o “School Day”) i uns ingressos que el van convertir en el màxim exponent de l’empresa. Cal dir-ho?… també Berry va gaudir del seu espatarrant Cadillac!

Tot i el pes que tindria el rock’n’ roll als Estats Units, Leonard mai va oblidar el seu projecte inicial i va continuar buscant blues arreu; com la càlida excentricitat del gran Bo Diddley amb temes com “Shave and a Haircut” o “I’m a Man” que va gravar per la petita filial de Chess, Checker Records.

CHESS-JAZZ

Al 1956, Leonard, que no perdia oportunitat per fer negoci, va veure en el jazz un camp abonat per engrandir l’empresa. És així com va crear un nou segell pel nou gènere, Marterry. Rebatejat com Argo Records per evitar confusions amb un segell anglès, el catàleg jazzístic dels Chess va comptar amb poc temps amb gent important com Sonny Stitt, James Moody, Yusef Lateef, Gene Ammons, Lou Donaldson, Lorez Alexandria, Ahmad Jamal o Ramsey Lewis. Fins i tot van arribar a gravar els sermons del “reverendo” i membre de l’església Baptiste de Detroit, C.L. Franklin -pare de l’Aretha Franklin; que també va gravar pel segell. El 1965 Argo va ser reanomenat com Cadet Records amb l’ intenció de ampliar horitzons. L’idea inicial era entrar en el llaminer món del rock amb projectes més agosarats, com el grup Rotary Connection o la cara psicodèlica de Muddy Waters. La realitat pels Chess és que mai van poder entrar dins el negoci del rock; massa “llunyà” pels de Chicago.

 

MÚSICA PER L’ÀNIMA

A finals dels cinquanta la feina al segell era monumental i Leonard va tenir que declinar part de les seves responsabilitats. Amb el fitxatge del llegendari Ralph Bass -encarregat de produir blues, gospel i rhythm and blues-, i la contractació del jove productor Billy Davis per la secció de soul, els Chess van tenir més temps per engrandir el segell amb emissores de radio i fallits intents d’introduir-se dins el món de la televisió. El jove Billy Davis va ser qui va dirigir a gent com Jan Bradley (“Mama Didn’t Lie”), Sugar Pie De Santo (“Slip-In Mules”, “I Had A Talk With My Man”…), Fontella Bass (“Rescue Me”), Jackie Ross (“Selfish One”), Jo Ann Garrett (“Stay By My Side”), Laura Lee (“Dirty Man”), Billy Stewart (“I Do Love You”, “Sitting in the Park” o “Summertime”), i el responsable d’impulsar la carrera d’Etta James amb suculents drames com la mítica”At Last” o aquell “Trust In Me”. Filla de prostituta soltera i addicte a la heroïna, Etta James no ha estat un cas de marginalitat aïllat dins l’historia del blues. La seva condició de dona negre li va posar les coses molt difícils, però el seu talent i el recolzament incondicional d’en Leonard Chess van fer que Etta James fos un puntal indiscutible dins segell amb èxits com els citats o clàssics del soul com “Something’s Got A Hold On Me” o “Tell Mama”.

AIXÒ S’HA ACABAT, LEONARD!

Després de dos dècades d’èxits, els germans Chess van vendre el segell a General Recorded Tape (GRT) per 6 milions i mig de dòlars i vint mil accions de la companyia, el 1969. Els nous propietaris de l’empresa van desviar els beneficis del segell discogràfic cap a les seves empreses, deixant al segell sense fons per pagar als proveïdors. Aquest fet va commocionar al Leonard; coses del destí però… el Leonard Chess va morí aquell mateix dia d’un atac de cor dins el seu sumptuós Cadillac. El final d’un somni, sens dubte. Com el mateix Muddy Waters va dir el dia del seu enterrament: “Això s’ha acabat, Leonard. Ja no hi segell; ja no hi ha res!”.

Tot i que Chess Records va continuar “viu” (rebatejat com Janus Records), els nous propietaris van traslladar la central a Nova York, deixant a Chicago l’estudi de gravació que més tard Marie Dixon (vídua de Willie) compraria per convertir-lo en fundació (bluesheaven.com) per estudiants de música i aficionats al blues. El 1975 All Platinum Records va comprar el quedava d’un segell pràcticament desmantellat. Finalment, el 1985, MCA va fer-se amb totes les restes del naufragi, reeditant bona part de la discografia –remasteritzada- de Chess Records.

Actualment, bona part de tots aquells musics que varen signar els seus contractes en el seient del darrere d’un Cadillac els hi ha estat reconegut el seu talent.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s