BRANFORD MARSALIS “Amb veu pròpia”

BRANFORD MARSALIS

“Amb veu pròpia”

La saga Marsalis és tota una institució dins el jazz. De fet, la família al complet acaba de rebre un valuós premi aquest mateix any per la seva petjada artística. Per la seva part, en Branford continua fent el seu camí sense fer massa rebombori però engreixant una trajectòria professional que conté noms com els d’Art Blakey, Herbie Hancock o Miles Davis, més la creació del seu propi segell discogràfic, Marsalis Music, on trobar musics com Harri Connick, Jr o Miguel Zenón.

A tot això, excel·lents treballs discogràfics -com aquell I Heart You Twice The First Time (Columbia, 1992) que li va valer un merescut grammy- i col·laboracions de tot tipus que li han permès endinsar-se dins la industria del pop al costat de gent com Sting o Tina Turner. Sigui com sigui, en Branford Marsalis segueix fent la seva; ¿l’última? al costat de Joey Calderazzo i un suculent treball que han titulat Songs of Mirth and Melancholy (Marsalis Music, 2011).

 Per Quim Cabeza

 

Tothom coneix el pes representatiu de la família Marsalis dins el jazz, i ja no dic a Nova Orleans, bressol d’una saga que va començar amb l’avi d’en Branford –primer empresari de raça negra als Estats Units-, va continuar amb en Ellis –gran pianista de jazz als anys cinquanta- i posteriorment amb Wynton, Branford, Delfeayo, Jason…

 El teu pare va néixer a Nova Orleans, com tu i els teus germans…  Voldria saber, quant ha canviat la ciutat durant aquests anys, sobretot pel que fa a la musica…

És cert, tota la meva família és de Nova Orleans. De fet, la música de Nova Orleans així com la cultura que hem mamat tot nosaltres no ha canviat gaire durant aquests anys. És més, crec que ha canviat poc… Els musics d’aquesta ciutat continuen sent col·legues i no competidors i, per tant, crec que aquest amor per la música per part de la gent que la toca, fa que Nova Orleans sigui la ciutat que és i tingui aquest segell d’identitat.

Desprès de passar per la Berklee vas treballar amb en Art Blakey dins una gira europea que et va tenir ben ocupat l’estiu de 1980 i que, a més, et va donar la possibilitat d’entrar dins els Messengers [substituint a Bobby Watson] durant una temporada. M’agradaria que m’expliquessis com vas viure aquella època…

Haig de reconèixer que la meva experiència dins els Messengers va ser terrorífica. De fet, jo no era un music de jazz quan vaig traslladar-me a Nova York als vuitanta, era molt jove, tenia molt per aprendre i ho vaig tenir que fer corre-cuita i en poc temps. L’època en la qual varem coincidir, Art Blakey era un music molt experimentat, una icona del jazz amb uns coneixements musicals enciclopèdics, així que per a mi aquella oportunitat va ser tota una benedicció. Segueixo fent servir els consells que ell em va donar en aquella època, i no només amb la gent de la meva banda sinó també amb els meus alumnes.

 

Branford Marsalis

Branford Marsalis, Revista Jaç, 2011

Un cop desvinculat dels Messengers, vas formar part del projecte del teu germà amb qui vas estar de 1982 a 1985…

El vincle professional amb el meu germà va coincidir en una etapa on encara estàvem creixent com a musics, en definitiva, intentant aprendre a tocar jazz. Aquest fet era sorprenent per una formació com la nostre amb tant talent però alhora buscant com tocar jazz. Sigui com sigui, nosaltres no teníem cap intenció pedagògica, realment estàvem allí per convicció. Arrel a la teva pregunta i repassant alguns moments d’aquella època per  You Tube, et puc dir -després de tots aquests anys i tenint en compte que érem molt joves i que en Wynton [Marsalis] ho feia des de dins…-, que hi ha estones realment genials en el que fèiem.

Encara que estaves dins el projecte d’en Wynton, el 1983 vas estar de gira amb Herbie Hancock i vas gravar amb Miles Davis aquell Decoy (Columbia, 1984). No està pas malament per un xavalet de vint i pocs…

Estava realment intimidat dins aquell projecte, ja saps, rodejat per un trio format per Herbie Hancock, Tony Williams i Ron Carter. El que jo em preguntava cada dia era si realment em trobava bé tocant amb ells…, fins que un dia en Ron se’m va apropar i em dir: “Mira, Branford, és realment afalagador que estiguis adulant-nos constantment i…, però recorda que t’estan pagant per fer una feina que encara no has fet. Et dic això perquè t’encoratgis i facis la teva feina com tu saps fer-la”.

D’altra banda, la meva vinculació amb en Miles [Davis] va ser increïble un cop vaig aconseguir passar el seu exigent i personalíssim examen. T’haig de confessar que tots els musics de bebop fan servir tècniques d’intimidació semblants per als nouvinguts. Afortunadament per mi –que vaig créixer a Nova Orleans-, les seves tàctiques “macarroniques” no em van intimidar gens perquè n’estava acostumat. De debò, vaig aprendre moltíssim al costat d’en Miles, tot i que el meu pas dins el seu projecte va ser curt.

Un altra experiència professional destacable va ser quan al 1992 vas formar part del projecte televisiu de Jay Leno i el seu show nocturn…

Va ser una experiència divertida, tot i que al final ja no m’omplia com al principi i vaig preferir continuar tocant. Mai m’he mogut pels diners, ho reconec. En aquest cas, el desig de tocar i continuar amb la meva carrera va ser més important que els beneficis de sortir per televisió. Tot i així, t’haig de dir que durant aquest temps he après molt d’un mitjà de comunicació popular com és la televisió, que forma part de la cultura i la informació diària.

Parlant de televisió…, segueixes la sèrie “Treme”?

És una sèrie fantàstica. Recordo com molt dels meus amics de l’escola no em creien quan els hi explicava coses relacionades amb la cultura tradicional de Nova Orleans. Després de veure la sèrie, molts excompanys m’ha trucat per recordar-me aquest fet. Crec que és una sèrie que descriu prou bé la ciutat…, tot i que hi ha algunes pinzellades de ficció. Com acostuma a passar a molts productes televisius, els personatges són una caricatura dels reals. Tot i aquesta consideració, la gaudeixo molt quan l’emeten.

Tot i que no has estat un music que ha tastat un ventall estilístic molt ampli, sí que has treballat en projectes offjazz, com Sting, Tina Turner…, i, fins i tot, vas crear  aquella excitant combinació de jazz i hip hop que vas batejar com Buckshot LeFonque. Voldria saber què en penses del fet de treballar en altres gèneres musicals…

Més que sentir-me un music versàtil…, vull entendre aquestes “altres feines” [fora del jazz] des de el concepte d’autenticitat. El que sí et puc dir és que crec amb el fet de ser autèntic, es a dir, si estàs fent funk, has de ser funky; si fas musica clàssica has de sonar clàssic…, i tot plegat sense categoritzar.

Al 2002 vas abandonar Columbia per crear el teu propi segell discogràfic, Marsalis Music: un intent per desenvolupar un segell autònom on donar suport a musics de la talla  del guitarrista Doug Wamble, Harry Connick, Jr o el saxofonista Miguel Zenón. M’agradaria que em comentessis com vas prendre la decisió de crear el teu propi segell en un moment tant delicat pel negoci musical com l’actual?

Encara que no ho sembli, Internet no ha canviat tant l’essència del negoci de la musica. En aquests moments tenim cent milions de compradors potencials. La clau del negoci per a nosaltres està en aconseguir que tots ells sàpiguen que existim. És cert que les noves tecnologies ho han regirat tot, dècades de música que abans no estaven a l’abast, actualment ho estan per tothom; en part, me’n alegro. Finalment, tot i que la tecnologia està bé mai podrà substituir “el fet de tocar” que és l’autèntica realitat de la música.

Un altra vesant professional en la qual has estat molt ficat és la docència que, per cert, has desenvolupat a la Universitat Central de Carolina del nord i en multituds de classes magistrals arreu del món… Parlem-ne.

El cert és que m’encanta la feina que faig amb els meus alumnes. També alguns d’ells s’ho passen bé amb mi… És una passada veure com, de tant en tant, la llum il·lumina a algun d’ells…; això és realment increïble! Aprofitant que estava tocant per la ciutat, recentment he estat al Conservatori de música de San Sebastian i, la veritat, és molt gratificant  aportar alguna idea nova a la gent jove i parlar sobre els que han estat grans influències per mi, com Art Blakey, Dizzy Gillespie, Miles Davis i tants altres.

A més de gravar una bona pila d’àlbums també has portat a terme alguns homenatges a clàssics del jazz com Ornette Coleman, Sonny Rollins o John Coltrane.

Crec que la meva música està en deute amb els clàssics i cal continuar aprenent de la tradició. Això m’ha servit per entendre que el jazz és millor quan els musics comparteixen música d’altres, en contraposició al simple fet de tocar per a un mateix.

Els últims anys has gravat discos tant diferents com  Romare Bearden Revealed al 2003, Eternal al 2004, Braggtown al 2006 i Metamorphosen al 2009. Voldria que comentessis com ha estat l’evolució creativa d’aquests anys, tenint en compte que has gravat sota la responsabilitat del teu propi segell…

Tot i que la banda no ha canviat, dada important, cadascun dels treballs sí que són molt diferents en contingut. Pel que fa la producció, mai vull complicar massa les coses perquè sóc dels que pensa que per als instruments acústics el millor so s’extrau en estudis espaiosos i una producció austera. Aquesta idea està molt bé però té l’inconvenient que desprès no és possible realitzar overdubs [regravació de línies instrumentals]; …tant si val. Tenint en compte que el que faig és jazz, un estil ben diferent a la música pop… -on aquest procés pot arribar a ser més important que el propi producte- la producció només és un pas més. Crec que cada treball representa un moment determinat, descriu com ens sentim i aquest fet queda reflectit en el nostre so i el resultat final del disc.

Songs of Mirth and Melancholy és el teu darrer treball; signat a quatre mans amb en Joey Calderazzo. M’agradaria que em comentessis com ha anat tot plegat. De fet, amb en Joy Calderazzo ja fa anys que us coneixeu i que treballeu plegats, però voldria saber com heu arribat a engegar el projecte, amb quines idees va néixer…

Vaig conèixer en Joey quan tenia catorze anys, es a dir, que d’això ja fa un temps. Recordo que era un tipus molt trempat, amb una passió increïble per la musica i això em va arribar…, fins que el temps ens va retrobar. Fa molts anys que en Joey està vinculat al meu projecte però teníem un deute pendent. El duet sorgeix d’una col·laboració que vam fer plegats per un torneig de golf, ara fa un parell d’anys. El mateix any, vam tocar a duet un temes al Festival de Newport i vam decidir que podíem engegar aquest projecte. El disc consta de nou peces, on hi ha originals i algunes versions que van de Wayne Shorter (“Face on the Barroom Floor”), a Weather Report, fins un tall de Brahms (“Die Trauernde”).  L’objectiu del projecte era gravar un diàleg real entre dos musics i sortir-nos dels clàssics paràmetres que comporta una base rítmica per arribar a altres llocs per un camí diferent. Crec que Songs of Mirth and Melancholy són converses entre dos apassionats de la música.

The Marsalis Family (Ellis, Branford, Wynton, Delfeayo i Jason) ha rebut aquest mateix any el premi com a National Endowment for the Arts Jazz Masters Award. Rebre un premi personal sempre és reconfortant però anar-hi tota la família deu ser…

Realment cap de nosaltres pensa que som mestres del jazz. De fet, aquest premi tindria que haver anat exclusivament a les mans del meu pare; de debò. El fet que t’atorguin un premi d’aquestes característiques sempre és un honor i més si ho pots compartir amb la família. Suposo que un premi d’aquests compensa tant viatge amunt i avall, sempre fora de casa, hores de feina…

Amb les noves tecnologies, el món està cada cop més connectat; aquest fet “contamina”, d’alguna manera, els diferents estils musicals. Actualment, podríem parlar d’estils definits o tot plegat és fusió…?

Tots els tipus de música no són fusió, més aviat al contrari. La fusió, tal i com l’entenem, no existeix. De fet, es un fet recíproc. Hi ha centenars d’exemples d’artistes que es nodreixen d’estils centenaris i desprès graven. Realment és molt recent l’idea de fer servir part de qualsevol cosa on hi hagi una mica de contingut emocional i crear “nova” musica. Un cas: el d’en Jessy Norman -un excel·lent exemple per il·lustrar aquest fet- una de les gran veus de l’opera que va arribar a la mateixa ciutat [Barnwell, Carolina del sud] de James Brown quan el geni del soul tenia dotze anys. Qualsevol podria pensar que James Brown podria haver estat un music clàssic mentre Norman podia haver estat un artista de rhythm and blues… Mira, sempre han hagut i sempre hi hauran aquells que escullen l’ús de la paraula per autoidentificar-se com a musics de… jazz, tot i que la musica res té a veure amb tot això. Per acabar, voldria dir-te que jo sempre m’he aproximat a altres estils musicals amb el mateix respecte que sento pel jazz.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s