Tom Harrell “Hipersensibilitat”

TOM HARRELL

“Hipersensibilitat”

 Per Quim Cabeza

Image

Tom Harrell, festival de Jazz de Terrassa 2011 (foto©Quim Cabeza)

 

El passeig de Gràcia està xop, com les meves sabates i els baixos d’uns pantalons que no sé qui farà net. Ha caigut una tolla d’aigua monumental amb calamarsada inclosa. La gent camina lleugera sota els paraigües. Després de l’odissea, arribo a l’adreça; pel meus auriculars sona “Roman Nights”…; la bonica balada d’en Tom fa que el paisatge gaudinià de la Pedrera esdevingui màgic. Tot i la tempesta, tinc la sensació que la meva trobada amb en Tom serà especial. Em retrobo amb en Carles Rodríguez –company i fotògraf- al número vuitanta quatre del transitat passeig. Pugem al luxós apartament; truco al timbre, s’obre la porta i en Tom saluda mig atabalat amb la nostre presència. Ell sap que, tot i les desenes d’entrevistes que ha fet, aquesta torna a ser un altre gran repte. De sobte, s’ajup al costat de la porta, amb el cap baix, sense mirar a ningú…; s’aixeca i es tanca a l’habitació. Pregunto si em dit alguna cosa que…i l’Ángela –esposa, manager i… àngel de la guarda del músic nord-americà- em relaxa amb un tímid somriure mentre em pregunta si són habituals les calamarsades a Barcelona.

Decideixo deixar-me portar… perquè sé que l’Ángela controla la situació amb naturalitat. La vista des de la balconada del bonic apartament és sensacional, amb les xemeneies de La Pedrera a l’altura del ulls i els guerrers de trencadís mirant-nos amb desafiament. Faig un glop al got d’aigua i trec el guió d’una entrevista que no tindrà ordre però sí la visió d’un músic que sent la vida d’un altra manera. Mentre un ressol dibuixa un tímid arc de Sant Martí, poso la gravadora en marxa.

Tom Harrell va néixer un 16 de juny de 1946 a Urbana, Illinois, tot i que la seva família es va traslladar a San Francisco cinc anys més tard. En Tom ja era especial de ben petit, un marrec sensible que despuntava a l’escola; fet que va motivar que els mestres decidissin avançar-lo un any escolar per la seva capacitat. La lluita amb l’esquizofrènia començaria una mica més tard, als onze anys i desprès d’un intent de suïcidi. Tot i la diagnosi psiquiàtrica i les dificultats que això li ha suposat, la inquietud musical ha estat el motor de la seva vida… una via d’expressió on canalitzar tant talent. “La música és un llenguatge com un altre i un vehicle on canalitzar idees. Crec que es fonamental poder expressar-se d’alguna manera, sobretot quan ets jove perquè tens moltes inquietuds i ganes de comunicar-te”, comenta.

Amb poc més de vint anys, la seva bufera arriba a oïdes de Stan Kenton. Aquest fet deriva en la inclusió del trompetista dins el quintet del de Kansas a finals dels seixanta. “Jo era molt jove i va ser una experiència increïble. No només pel talent de Kenton i tot el que havia fet fins aleshores sinó per la manera com treballava, la seva versatilitat compositiva, amb aquella expressivitat rítmica… Era un tipus molt enginyós i tenia molt clar cap on volia anar i com havia de transmetre. Recordo que durant el temps que vaig tocar amb ell vaig entrar dins el món del patronatge llatí, la fusió d’estils… ja saps. Molt enriquidor tot plegat!”, recorda.

Un any més tard, en Tom contacta amb un Woody Herman que havia entès quant havia canviat el negoci musical: les grans orquestres eren insostenibles i els gustos musicals també s’havien regirat durant els anys seixanta. Harrell va aprofitar els últims anys creatius d’aquest gran clarinetista que, poc desprès, va acabar absolutament arruïnat. “Amb ell vaig conèixer un altre manera de composar i entendre el jazz. D’entrada Herman era clarinetista i saxofonista, i la forma d’afrontar les composicions venien estilades per un instrumentista de vent. D’aquest fet vaig aprendre molt perquè era molt més proper tècnicament, en sonoritat… i podia visualitzar amb comoditat el que volia que fes i el que volia de mi”, analitza.

Tom Harrell pertanyia a la costa oest, on es va criar, on va créixer…, però als anys setanta, per un jove i incipient trompetista de jazz, Nova York tirava molt. Després del seu vincle professional amb Woody Herman, el 1973 en Tom entra a formar part del quintet d’en Horance Silver: un projecte més acord a les seves influencies i proper a les seves inquietuds. “Vaig estar dins aquell projecte uns quant anys (1973-1977), així que la relació amb en Horance no va ser exclusivament professional. Tampoc et descobriré res nou d’en Horance però et puc assegurar que és un dels tipus amb més imaginació que he conegut. Vaig aprendre molt i l’experiència que vaig adquirir al seu costat amb permetre treballar força posteriorment… al costat de gent com en Cecil Taylor, Bill Evans, Lee Konitz, George Rusell, Mel Lewis…”, reconeix.

Cinc anys al costat de Phil Woods van servir perquè Harrell gravés una pila de bons treballs, com aquell Gratitude (Denon Records, 1986), el notable Bouquet (Concord Jazz, 1989) o el pragmatisme de Real Life (Chesky, 1990). “Desprès d’en Horance vaig estar vinculat més de cinc anys (1983-1989) al quintet d’en Woods. Aquesta va ser una etapa molt important perquè vam treballar moltíssim. De fet, i encara que vam gravar coses interessants, recordo especialment els directes… En Phil és un tipus que connecta molt bé amb els seus músics i també amb la gent”.

Abans d’entrar en conversa i preguntar-li pels seus projectes personals, faig un parèntesi per xerrar sobre la seva vesant d’arranjador. Harrell ha treballat per a Arturo O’Farrill, Ron Carter o Carlos Santana amb el qual va gravar uns excel·lents metalls per a aquell Caravanserai (Columbia) de 1972. “Tens una responsabilitat diferent…, saps què et vull dir, no?. Algunes vegades només són detalls, ja saps, petites línies creatives que rematen una feina i altres vegades hi ha molt més darrera els arranjaments”, comenta.

En Tom es queda callat durant uns quants minuts; no sé què passa. Finalment li toco la cama i… reacciona. Continuem. Haig de reconèixer que tal i com afronta les meves preguntes -segons el to, el volum que genero…-, entenc la seva hipersensibilitat enfront el so, l’ irritació que li pot provocar el soroll del carrer o l’ inspiració musical que pot arribar-li en forma de ritme des de qualsevol lloc. Qui l’ha vist en directe segur recorda el rictus d’en Tom sobre l’escenari… immòbil, amb el cap baix, esperant el seu torn… que quan arriba, t’arrossega emocionalment des de un talent fràgil i suggerent.

Repassant la quantitat de gravacions que ha realitzat, es pot extreure la ductilitat interpretativa d’aquest gran trompetista. També dins les seves pròpies creacions apareixen pinzellades coloristes provinents d’arreu. El fet de parlar d’O’Farrill, del seu breu vincle amb Dizzy Gillespie o Santana em fa pensar en l’interès d’en Tom pels ritmes llatins… tant presents en els seus àlbums. “Haig de reconèixer que sempre m’ha atret el so de l’Àfrica, la música llatina, el seu vincle amb el jazz… L’he trobat dins la música d’en Art Blakey, Elvin Jones, Dizzy Gillespie… o directament amb gent com Tito Puente, Chucho Valdés, Ray Barretto o Jerry González. Recordo perfectament el dia que vaig descobrir les congues d’en Chano Pozo, la música cubana… (En Tom intenta explicar-me un concepte rítmic que el motiva i que té a veure amb el que explica, tot picant amb les mans sobre les cames –m’hi esforço però no entenc la praxis- mentre una tímida cantarella recolza el patró. Ho intenta una vegada més, però en Tom se’n adona que un servidor no “pilla” res i ho deixa estar).

Desprès d’una llarga trajectòria professional vinculada a tercers, Harrell decideix engegar el seu propi quintet a mitjans dels noranta. Tot i que el trompetista mai ha oblidat la seva pròpia carrera -això sí, sempre en paral·lel-, el 1996 crea el seu propi grup que durant els últims cinc anys ha mantingut intacte i amb el qual ha gravat els últims quatre discos: Light on (Highnote Records, 2007), Prana Dance (Highnote, 2009), Roman Nights (Highnote, 2010) i el recent The time of the sun (Highnote, 2011). “És un tòpic però quan madures vols fer les coses a la teva manera, tal i com les penses… així que l’única forma de crear en llibertat és tenir el teu propi projecte. Actualment Wayne Escoffery (saxo tenor), Danny Grissett (piano), Ugonna Okegwo (baix) i Jonathan Blake (bateria) formen el grup amb el qual he gravat des de 2007. Per al meu pròxim treball, The Time of the Sun, no canviaran massa les coses perquè el quintet serà el mateix i la manera d’afrontar les gravacions ha estat similar”, reconeix.

Al costat de Stan Kenton, Woody Herman i Mel Lewis, Harrell va entendre com es treballava en gran format; tasca que ha continuat fent com a solista i arranjador per projectes d’envergadura com la Lincoln Center’s Afro-Latin Jazz Orchestra, la Danish Radio Big Band, la WDR Big Band, la Salerno Jazz Orchestra, la Brussels Jazz Orchestra o la Concertgebouw Jazz Orchestra. El quintet és, sens dubte, la expressió més comercial per a girar pel món però no l’única estructura creativa en la qual treballa Harrell. De fet, el trompetista té la seva pròpia Big Band (Tom Harrell Jazz Orchestra) i una formació de cambra (Tom Harrell with Chamber Orchestra) amb la qual girar amb el seu recent Jazz meets classical: Debussy and Ravel. La connexió entre jazz i clàssica es fa evident rere algunes revisions personals dels compositors francesos. “Cada formació et permet treballar d’una manera diferent i extreure resultats que serien impensables en quintet… per sonoritat, textura i matisos. Els arranjaments també es plantegen d’un altra manera. El cas de Jazz meets classical… és una barreja entre un homenatge emocional a aquests grans compositors impressionistes i un exercici personal per apropar algunes de les seves creacions al jazz. És un projecte pensat per octet (violi, violoncel, flauta, saxo tenor, trompeta, piano/rhodes, baix i bateria) que, suposo, arrancarà ben aviat”, conclou.

Portem quasi una hora d’entrevista i entenc que per en Tom és molt temps. Tanquem amb una encaixada de mans mentre em pregunta amb delicadesa si aniré a veure’l a la Jazz Cava de Terrassa; la resposta és evident. En Carles li comenta la necessitat de fer unes fotos que en Tom resumeix amb quatre instantànies: dret i assegut; amb ulleres i sense. Es posa la jaqueta i ens diu adéu mentre surt per la porta. Ell és diferent… Agafem els estris; un petó a l’Àngela i un altra a l’Àngels Mas de Caribbean Music, i cap a casa. No ha estat l’entrevista més fàcil de la meva vida, això ho tinc ben clar, però, i de la mateixa manera que la seva música, en Tom desprèn alguna cosa que el fa molt especial.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s