Pat Metheny “Escabelladament genial”

Image

PAT METHENY

“Escabelladament genial”

Amb dotze anys va decidir desar la trompeta dins un calaix per dedicar-se plenament a la guitarra. Amb quinze ja es guanyava la vida fent concerts per Kansas. Amb dinou va començar a donar classes a la Berklee College of Music mentre acabava de donar forma al seu primer disc d’estudi al costat d’en Jaco Pastorius. A partir de aquí, treballs monumentals com American Garage, Still Life o Letter from Home reconfiguraran les textures del instrument dins un compendi d’excel·lents maniobres creatives. Desprès d’aquella excentricitat anomenada Orquestrion de fa dos anys, el seu últim desig ha estat un disc acústic en homenatge a les cançons que van marcar la seva joventut i que ha batejat com What’s it all About (Nonesuch, 2011).

 

Quim Cabeza

 

Un incís abans de començar. Haig de confessar que sempre que tinc pendent una entrevista a un tipus -com és el cas d’en Pat Metheny-, tinc un plus de responsabilitat que em recorre el cos el dia abans. El cert és que estudio l’ordre de les preguntes i procuro que les qüestions més delicades quedin per al final.

La discogràfica ens comunica que finalment –dos tentatives anteriors han fracassat- farem la entrevista per telèfon un dilluns. Miro el calendari i cau festiu; què hi farem, és en Metheny. Sigui com sigui, decideixo marxar fora el cap de setmana; aquesta vegada els voltants del Bages i l’arquitectura mil·lenària de Cal Llúcia fan d’amfitrions. Passo dos dies rematant l’entrevista fins que arriba el dilluns. Amb puntualitat britànica la coordinadora del segell em pregunta si em pot passar la trucada que en Pat Metheny des de Nova York em contestarà. De sobte, les muntanyes que rodegen la vella masia em fan una mala passada i començo a no escoltar res…; interferències i un soroll de fons fan que comenci a posar-me nerviós. Bé, no és la primera vegada que tinc problemes amb una trucada a llarga distància i no serà l‘última. Sempre positiu, penso que una entrevista amb en Pat Metheny ha de sortir bé… Començo a caminar per l’interior de la masia buscant una cobertura que no trobo, amb els papers a la butxaca i dient-li a la operadora britànica que no l’escolto gens bé però que s’esperi: entro en una habitació i res, a la cuina tampoc s’escolta bé, ni tampoc a la saleta de la casa, ni al passadís, fins que arribo al lavabo i …

Efectivament, vaig acabar fent-li l’entrevista assegut a la tassa i prenent notes sobre un tamboret. Ell mai ho sabrà però jo sempre podré dir que vaig entrevistar a Pat Metheny al wàter!!

 

Patrick Bruce Metheny va néixer un 12 d’agost de 1954 a Lee’s Summit, Missouri; un suburbi urbà de cent mil habitants al sud-oest de Kansas. Allí és on va créixer i on va començar a tocar professionalment quan encara era un marrec adolescent. En Patrick era un vailet tímid que desmuntava els instruments del seu pare i bufava la trompeta del seu germà. Amb el temps, la trompeta va quedar aparcada a canvi d’una guitarra on tocar les cançons del seu adorat Wes Montgomery. Més tard vindrien les revisions de Jim Hall, Joe Diorio, Kenny Burrell o el gran Joe Pass, fins que el seu talent li va permetre crear el seu propi estil musical i reconvertir les coordenades del instrument per a les noves generacions de guitarristes.

 

Abans que comencem a parlar, voldria treure’m un dubte que tinc en vers al teu cognom. De fet, cadascú el pronuncia a la seva manera i com a mínim vull que de veu amb diguis com l’haig de pronunciar correctament…

(riu; comencem bé!) Mei-CII-ni…

 

Ara ja estic més tranquil! Crec haver llegit que et vas criar dins una família molt musical on el teu pare tocava diferents instruments, el teu germà era trompetista… Així, no et devia costar gaire agafar algun instrument…? Per què no parlem una mica d’aquesta etapa de la teva vida, dels primers concerts per Kansas…

És cert que m’he criat dins una família que, d’una manera o altra,  sempre ha estat molt vinculada a la música. El meu germà (Mike) tocava la trompeta i el meu pare el piano i també el baix. Amb vuit anys vaig començar a tocar la trompeta, ja saps, et fixes amb el germà gran i vols imitar-lo però amb el temps em vaig decantar per la guitarra; potser tres o quatre anys més tard, així que deuria tenir onze o dotze quan vaig començar a interessar-me pels guitarristes. Com vaig veure que se’m donava bé, doncs… Total que amb quinze o setze anys ja estava fent concerts per Kansas. Vaig tocar moltíssim durant aquells anys perquè m’apuntava a tot, tant era l’estil, fos música tradicional, rock o jazz. Me’n vaig fer un tip de tocar aquells anys! Desprès vaig marxar a la Universitat i…

Podríem parlar de la teva inserció dins el panorama jazzístic internacional…, ja saps, quan comences a treballar amb en Gary (Burton) a mitjans dels setanta.

Desprès de passar per la Universitat de Miami vaig anar a parar a Boston per a treballar com ajudant d’en Gary (Burton) a la Berklee College of Music. Allí ens vam conèixer i arrel d’això vaig començar a treballar amb ell fora de les aules, gravant [la seva primera gravació professional la va realitzar al 1974 per al pianista Paul Bley] i fent concerts arreu. En Gary ha estat, sens dubte, una de les persones que més em van ajudar al principi de la meva carrera i és, per tant, responsable del que he estat posteriorment. Amb ell vaig aprendre moltíssim a nivell musical però també a nivell personal perquè era molt jove quan vaig anar a Boston. Vaig estar dins el seu projecte durant tres anys, de 1974 a 1977, temps suficient per aprendre un munt de coses.

Un any més tard decideixes gravar el teu primer disc, Bright Size Life (EMC, 1975), amb en Jaco Pastorius al baix i en Bob Moses al timbals…

Tenia el material per fer-ho i la possibilitat de comptar amb en Jaco Pastorius i en Bob Moses –amb els quals havia coincidit dins el quintet d’en Gary- per a la gravació dels disc. Pots creure que no vaig tenir cap pressió per part de ningú; tranquil·litat absoluta. No és que tingués una gran experiència en estudi, ni molt menys, però tot va anar com si res. Molts temes els vam gravar amb primeres o segones presses…

A finals dels setanta… principi dels vuitanta vas gravar tres o quatre discos molt importants dins la teva carrera: Watercolors (EMC, 1977), Pat Metheny Group (EMC, 1978), 80-81 (EMC, 1980), l’excel·lent American Garage (EMC, 1980) i Travels (EMC,1983). A més de la qualitat dels treballs, vas engegar un projecte de grup on hi estaven, inicialment, en Lyle Mays, Dan Gottlieb i Mark Egan.

Tots aquests àlbums pertanyen a un període de la meva vida molt concret, és cert. Com és cert que teníem una il·lusió brutal per avançar. És en aquest mateix moment que em trobo rodejat del compromís i l’honestedat d’un grup de gent fantàstica, on poder treballar a gust, dins l’amistat…sí, però amb una professionalitat inqüestionable. Aquests valors et projecten més enllà de la música i aporten coses extraordinàries al treball de cada dia. Tot i que en Mark Egan va marxar a principi dels vuitanta -per tornar a principi dels noranta- la relació de grup no es va veure trastocada. Com et dic i desprès del munt de kilòmetres que varem fer junts, ens ho parlàvem tot, sempre comentàvem la jugada, fos el que fos… Complicitat, aquesta és la paraula que defineix aquesta etapa!

A mitjans dels vuitanta, sembla que et replantegis algunes coses a nivell creatiu, gravant alguns discos força diferents els uns dels altres…, com Still Life (Geffen, 1987), Letter from Home (Geffen, 1989) o Secret Story (Geffen, 1992). De fet, per a aquest últim vas comptar amb gent com Nanà Vasconcelos o Paul Wertico…

Tothom passa per etapes d’obertura que fa que…, no sé, es deixi captivar per altres sonoritats. Realment no estava passant per un moment estrictament llatí o… però sí que em venia de gust treballar amb gent que em planteges nous diàlegs; que utilitzes altres llenguatges musicals per expressar-se…; on experimentar, provar i intercanviar. Sóc conscient de la sort que tinc per poder tocar amb grans músics d’arreu…; ho sé i intento aprofitar-ho.

Crec que dins la teva extensa discografia hi ha un apartat que bé mereix que comentem… i són els trios: una formació on t’hi trobes a gust i amb la qual has gravat grans àlbums.

Trobo que en trio tot es llegeix amb més facilitat…; com a mínim és la sensació que tinc. És un estira i arronsa còmode, saps què et vull dir, oi? On tot encaixa de manera bàsica, respira i que “aparentment” sembla controlable. De fet, per publicar Rejoicing de 1984 ho vaig fer junt amb Charlie Haden i Billy Higgins; Question and Answer de 1990 amb en Roy Haynes i Dave Holland, i més endavant vaig tornar al format de tres per treure el 99-00 (Warner, 2000) i Trio-live (Warner, 2000) amb en Bill Stewart i en Larry Grenadier.

Molt diferents els uns dels altres… Dins Rejoicing (ECM, 1983) hi havien tres talls d’en Ornette Coleman, mentre que Question and Answer (Nonesuch, 1089) són converses de concepte clàssic…

Mai saps quina direcció real tindrà tot plegat quan graves, arribes al estudi amb unes quantes idees preestablertes però, de sobte, tot pot canviar en un segon. De fet Question and Answer és una trobada força informal amb en Haynes i en Holland, ja saps, una reunió d’amics. Amb en Charlie Haden i Billy Higgins també va ser una sessió força distesa i una manera de deixar respirar els projectes de cadascú durant una estona. El trio amb en Stewart i en Grenadier va ser, tot plegat, més premeditat i elaborat, amb idees clares de sortida i un espai a tres on mesclar composició i improvisació.

Al 2005 vas gravar The Way Up (Nonesuch), un disc fet amb la col·laboració directe d’en Lyle Mays, on quatre seccions de composició divideixen seixanta vuit minuts de música. És un concepte clàssic amb sentiment jazzístic o…?

Va ser un treball força complex, justament per aquesta raó. Composicions coherents endreçades en quatre blocs creatius, com si fos una composició de música clàssica però amb tots els paràmetres del jazz. És un disc que valoro molt per la feina que va suposar i la bona acollida que va tenir.

Doncs per complex, Orquestrion! (Nonesuch, 2009)…

Sens dubte ha estat el projecte més excèntric que mai he presentat. Haig de reconèixer la seva complexitat i també el risc que suposava tot plegat. De fet, no a tots els llocs on el vaig presentar es va entendre; vaig tenir respostes de tot tipus, t’ho ben asseguro. Tot va sorgir de la meva inquietud. Recordo que quan era jovenet obria tots els instruments de casa, ja saps, volia saber com funcionaven i què hi havia dins d’aquells trastos ,ja saps, quins mecanismes feien que sonessin com ho feien… Aquest fet em va portar a engegar aquest enrevessat projecte d’enginyeria. T’haig de confessar que també hi va haver una certa curiositat –per part meva- per veure com reaccionaria la gent envers el muntatge, saps què et vull dir, oi?

Va, parlem del teu últim treball, What’s it all About (Nonesuch, 2011). Quin canvi, no?

Un projecte ben senzill, sense complicacions i amb la única idea de gaudir amb música d’altres. Aquest disc és un recull de cançons que escoltava quan era jovenet, fins i tot abans que gravés qualsevol cosa. És això, un reguitzell de cançons que m’han acompanyat durant els viatges. Encara que no es percep inicial, What’s it all About és molt més personal del que pot semblar. De fet, és una part íntima la que sorgeix en aquest treball.

Tinc la sensació que, a més del contingut íntim del disc, li has donat força importància al so, cuidant quina guitarra escollies per cada tall…

Tampoc ha estat una feina extremadament deliberada sinó més aviat instintiva, es a dir, he gravat els temes tal i com me’ls imaginava. La majoria de les cançons les he gravat amb la “bariton guitar”, tot i que alguns talls ho fet amb altres guitarres. Per exemple, el tema del Paul Simon, “The Sound of Silence”, vaig decidir tocar-lo amb la “Pikasso Guitar” de 42 cordes, el “Pipeline” de Bob Spickard i Brian Carman el vaig fer amb una clàssica de sis cordes i el clàssic de Lennon i McCartney, “And I Love Her” vaig optar per una guitarra amb cordes de niló.

Voldria acabar amb un tema d’actualitat. Com bé saps, a dia d’avui pots gaudir de música des de l’ordinador, el teu telèfon… vaja! que tot està molt a l’abast. Aquest fet ha aprimat les fronteres musicals i ha fet que tots els estils estiguin en contacte. Voldria saber quina visió en tens i si creus que aquest fet està afectant al jazz d’alguna manera…?

És ben bé el que està passant al món, això és un fet innegable. Tot i això crec que el jazz té un llenguatge propi. Vull dir que el jazz no són cançons sinó un llenguatge concret que el diferencia d’altres estils musicals. De totes maneres, l’actualitat jazzística és multidireccional, tant et trobes artistes que segueixen pautes creatives clàssiques com gent que s’endinsa dins altres fronteres estilístiques…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s